Situat
a la plana del
Segre. Nucli demogràfic i econòmic principal de la
Catalunya interior.
GEOGRAFIA
FÍSICA I ECONÒMICA.- La ciutat antiga s'estén a la dreta del
Segre, aigua avall de la confluència amb la
Noguera Ribagorçana, en un terme extens que comprén un sector de l'horta lleidatana
(pla de Lleida), regada pel canal de Pinyana (amb aigua de la
Noguera Ribagorçana) i les sèquies de
Fontanet i de Torres. Important centre agrícola. Conreu d'arbres fruiters (un 70%), especialment poma (especialitat Golden) i pera llimonera. Hi té gran importància el centre Mercalleida, que comercialitza els productes de tota l'àrea fruitera del pla i de la comarca. Indústria de transformació agrària i ramadera -conserves, cervesa, oli, sabons, farineres, etc- i d'adobs, maquinària agrícola, frigorífics, etc. El comerç hi té una llarga tradició i una oferta gran i
diversificada. La funció de capital supracomarcal -des de la
Franja de Ponent fins a les Terres de Lleida- ha portat a un fort desenvolupament dels
serveis. S'hi han mantingut els mercats setmanals (dilluns i dimarts), i entre les fires destaca la de Sant Miquel, que remunta al 1232 i que s'ha convertit en important exposició de productes agropecuaris i maquinària agrícola; també s'hi celebra l'Expofruit. Camí de pas cap al
Pirineu i vers l'interior peninsular, l'actual autopista i les línies ferroviàries faciliten la comunicació de la ciutat amb la resta de
l'estat.
URBANISME
I MONUMENTS.- El nucli urbà s'estén al llarg de la riba dreta del
Segre i a redós del turó on s'aixeca la Seu
Vella, monument que marca la silueta inconfusible de la ciutat. La part nova o eixample residencial s'estén
darrera aquest turó, cap a les carreteres d'Osca i de la Vall
d'Aran. A l'altra riba del Segre hi ha el barri del
Cap-pont, on s'ha establert el nou campus universitari. La
Seu Vella -en procés de restauració- és la catedral primitiva
(s XIII-XV). Obra de transició del romànic al gòtic, presenta un insòlit i espectacular claustre frontal, amb bells finestrals calats gòtics, mirador de la ciutat, el riu i l'horta. Les portades pertanyen a
l'Escola de Lleida, que incorporà una tradició aràbiga i oriental. L'interior és sever, espaiós, de planta de creu llatina. La torre del campanar, de 70 m, s'alça en un extrem del claustre. Damunt la
Seu, hi ha les restes de l'antiga Suda o
Castell del Rei, residència dels vells àrabs molt reformada pels monarques catalans, de la qual només resta l'estructura (n'ha estat restaurada una torre cantonera). Els típics carrers de Cavallers i de la Palma comuniquen la part alta del nucli antic amb el carrer Major. Al primer, hi ha l'antic convent dominicà del Roser, actualment
Museu de Pintura Jaume Morera. Més a ponent, es destaca l'església de Sant Llorenç, contemporània de la
Seu Vella, amb portal porticat i torre campanar, que allotja una col·lecció de retaules gòtics de pedra i notables escultures. Al carrer Major, eix urbà i comercial de la ciutat tradicional, hi ha la
Seu Nova, catedral bastida al s XVIII -quan la Seu Vella passà a l'exèrcit i es convertí en caserna-, obra neoclàssica de l'arquitecte
Pedro Martín Cermeño consagrada el 1781 i que conserva l'arxiu i una rica col·lecció de tapissos flamencs. Davant per davant, l'antic
edifici gòtic de l'Hospital de Santa Maria
(s XV-XVI), amb un bell pati central, estatja l'Institut d'Estudis
Ilerdencs i el
Museu Arqueològic, amb valuoses peces ibèriques i romanes. Al mateix carrer Major, trobem la
Paeria, casa de la vila i noble casal gòtic del
s XIII amb un petit museu arqueològic local. Vénen després els Porxos de Dalt i de Baix, amb el Teatre Principal a un costat i l'edifici modernista de l'antic Hotel Palace a l'altre. A la vora, hi ha la plaça de Sant Joan, amb restes arqueològiques al subsòl, urbanitzada modernament. Deixant enrere l'Arc del Pont, entrada antiga a la ciutat murallada, on s'alça el monument a
Indibil i Mandoni, el Pont Vell condueix als
Camps Elisis, jardí urbà de regust romàntic on s'han establert els pavellons de la fira. Altres punts d'interès són l'església romànica de Sant Martí, els antics castell i església de la
comanda templera de Gardeny, les Cases Noves, modernistes de la Rambla d'Aragó o l'edifici noucentista de l'Estació de la Renfe, obra
d'Adolf Florensa.
HISTÒRIA.-
La ciutat té origen en la fortificació
d'Iltirda (s IV i III aC), que fou capital del poble ibèric dels
ilergets. Els seus cabdills Indibil i
Mandoni, enfrontats durant la II Guerra Púnica (218-205 aC) als Escipions, simbolitzen la resistència de la població indígena contra el món romà. Un cop romanitzada,
Ilerda obtingué la categoria de municipium
(s I dC), però abans havia estat escenari de les lluites del general romà Sertori contra Sul·la (78-67 aC) i fou una ciutat clau en la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu, quan les forces d'aquest darrer foren derrotades (49 aC) en la
batalla d'Ilerda. La seva situació de pas entre la
Mediterrània i l'interior n'afavorí el desenvolupament. El
bisbat es constituí probablement a la fi de l'època romana, i l'any 546 s'hi celebrà un important concili provincial. Durant els quatre segles de dominació musulmana (719-1149), Lleida
(Lareda) mantingué la funció de plaça fortificada i fou un bastió de primera fila dins la Frontera Superior, de primer dins l'òrbita de l'emirat i califat de Còrdova i, des del
s XI, com a taifa independent, en mans dels almoràvits des del 1102. Després de la destrucció de la ciutat per Lluís el Piadós a l'inici del
s IX, els àrabs bastiren la fortalesa de la Suda a la Roca Sobirana i murallaren la ciutat. Es construí una extensa xarxa de canals i sèquies a
l'horta, base de la posterior riquesa agrària, i la ciutat assolí un alt grau de prosperitat mercantil i de convivència entre la població mahometana
dominant i les comunitats cristiana i jueva que hi residien. Lleida fou conquerida el 1149 per
Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI
d'Urgell, que se'n repartiren el domini, mentre els templers rebien una cinquena part del terme i la
fortalesa de Gardeny; però aquest règim senyorial desaparegué el 1228 quan
Jaume I convertí Lleida en ciutat amb privilegi reial. Ell mateix creà el 1264 el Consell General de la
Paeria. La restauració del bisbat comportà la construcció de la magnífica
catedral damunt la Roca Mitjana. Jaume II hi fundà el 1300
l'Estudi General, universitat central i, durant un temps, única dels seus regnes. La
guerra contra Joan II (1462-72) inicià un seguit de setges i agressions bèl·liques contra la ciutat, plaça fortificada sempre en primera línia de foc en la defensa de
Catalunya, que hi dificultaren el normal desenvolupament. El més cruent de tots es produí el 1646, durant la
Guerra dels Segadors, quan les tropes franceses del
comte d'Harcourt intentaren recuperar la ciutat, en mans de
Felip IV; quan la ciutat fou deslliurada es trobava pràcticament tota en ruïnes. El 1707, durant la
guerra de Successió, fou novament assetjada i presa per l'aliança franco-castellana de
Felip V, que en suprimi els tres elements més distintius:
l'Estudi General -totes les universitats catalanes foren traslladades a
Cervera-, la Paeria -convertida en ajuntament segons el model general borbònic- i la
Seu Vella -convertida en caserna militar-. Així, Lleida entrà en un període de prostració, dominada
pel turó de la Seu convertit en bastió fortificat. Però a partir de la segona meitat del
s XIX, es desvetllà i inicià un cert procès de revitalització. La vida cultural s'hi tornà a animar amb la penetració de la
Renaixença cultural i del catalanisme polític. La
guerra civil de 1936-39 portà una nova època de decadència, de la qual no sortí fins a l'adveniment de la democràcia, amb la transformació moderna de la ciutat actual. La
Universitat, creada de nou els darrers anys, li proporciona una animada vida cultural.
