Situat a la costa septentrional del
País Valencià, capital de la província de Castelló de la
Plana
GEOGRAFIA.-
La ciutat es troba al centre de la plana regada que s'estèn al nord del petit delta del
Millars, als peus dels darrers contraforts del
Sistema Ibèric: les muntanyes del Desert de les Palmes (Roca Blanca, 628 m), el Collet i les serretes de la
Magdalena, a uns 5 km de la mar. La zona costanera era formada per una sèrie d'estanys i marjals separats de la mar per un cordó de dunes i convertits avui en terres d'horta per dessecació dels aiguamolls i
arrossars.
ECONOMIA.-
L'agricultura de regadiu, predominant, aprofita l'aigua del subsòl, la del
Millars mitjançant la sèquia de Castelló (d'origen medieval) i la de la
rambla de la Viuda per mitjà del pantà de Benadressa (1925). Administra les aigües la comunitat de regants i els principals productes són la taronja i les
hortalisses. L'arròs i els productes de secà (ametlles) es troben en decadència. La pesca es localitza al
Grau de Castelló, el barri marítim on fou construït a principi del
s XX el port, un dels més importants ports pesquers 
(sardina, seitó, sorell, pagell, moll, rap, etc) de la costa
mediterrània occidental. Hi ha indústria conservera. És important la funció comercial del port, que exportava bàsicament taronges i ceràmica (taulellets), però que a partir del desenvolupament industrial dels anys
1960 ha estat superada per la importació de petroli i també d'adobs i ciment. La tradicional indústria ceràmica s'ha modernitzat de cara a la construcció i han adquirit importància la construcció mecànica, els fertilitzants i la indústria química. Hi ha una refineria de petroli al barri del
Serrallo. Al sector costaner que va des del
Grau fins a les Vil·les de Benicassim es concentra l'activitat turística (hotels, apartaments, urbanitzacions). Aeroport
esportiu.
LA
CIUTAT.- El nucli antic s'articula entorn dels carrers Major i d'Enmig i el de Colom, transversal. A la Plaça Major s'alça la Casa de la Ciutat
(s XVII-XVIII), amb façana d'aire renaixentista, i l'església de Santa Maria, actual catedral del bisbat (Castelló és coseu del
bisbat de Sogorb-Castelló des del 1960). Aquest edifici, que havia estat bastit el
s XV en estil gòtic, fou derruït el 1936 i reconstruït pocs anys després; resta l'antic campanar de torre vuitavada, exempt, bastit a la fi del
s XVI, conegut com el Fadri. Altres edificis d'interès són el Palau del Bisbe
(s XVIII), 
antiga residència dels bisbes de
Tortosa, els antics convents de les Caputxines
(s XVI, on es conserva obra de Zurbarán), de Santa Clara (s XVI, després institut d'ensenyament), dels dominicans
(s XVI, després Casa de Beneficència), els de Sant Agustí i de Sant Francesc, convertits en casernes, etc. El
Museu de Belles Arts, a l'edifici de la Diputació, conserva pintura gòtica i barroca -interessants obres de
Ribalta- i ceràmica
d'Alcora. Prop de l'estació del ferrocarril hi ha el parc de Ribalta, presidit per un obelisc, i la plaça de braus. Les muralles bastides el
s XIX i enderrocades a la fi del mateix segle encloïen els ravals de Sant Francesc i del Roser. L'eixample modern parteix del pla urbà del 1926, i el desenvolupament industrial modern s'ha fet sobretot en direcció als barris marítims del
Grau i el Serrallo. Centre universitari, Casa de Cultura, biblioteques,
Societat Castellonenca de Cultura, associacions culturals, recreatives i esportives. De les festes i tradicions, en destaquen les
festes de la Magdalena, que commemoren la fundació de la
ciutat.
HISTÒRIA.-
La primitiva població -identificada sense fonament amb la
Castalia citada per Estrabó- es trobava al
collet de la Magdalena, on hi ha l'actual santuari. Conquerida als àrabs per
Jaume I el 1233, el mateix rei n'autoritzà el 1251 el trasllat a l'antic palmerar de
Borriana, on s'establí el nucli inicial, emmurallat. Fou objecte de diverses donacions per part dels sobirans
catalano-aragonesos malgrat la resistència dels seus habitants, que havien augmentat gràcies a diversos privilegis i exempcions. El 1335 esdevingué seu de la
governació dellà Uixó. Durant les guerres de la Unió fou un dels centres més actius de la revolta contra
Pere III (1348). En el Compromís de Casp lluità a favor del
comte d'Urgell (1412), i el segle següent, en la
revolta de les Germanies, fou presa per les forces del
duc de Sogorb (1521). El creixement demogràfic, agrícola i comercial s'incrementà a partir del
s XVI, quan li fou concedida la llibertat d'embarcament i desembarcament a la platja. Després de la fi de la
Guerra de Successió (1708), el conreu de cànem -que donà lloc a la fabricació de sogues- i la producció de seda adquiriren importància al costat de l'expansió del conreu de la taronja. El general
Suchet ocupà la ciutat (1811) durant la Guerra del
Francès. Al llarg del
s XIX participà en les lluites polítiques i ideològiques des d'un caire marcadament liberal -tingué especial importància el setge de la ciutat del 1837 per les forces carlines de
Cabrera, que foren derrotades- i hi arrelaren els partits republicans i federals. Ha estat també un nucli
important del nacionalisme al País Valencià i el 1932 hi foren acceptades les normes ortogràfiques de
l'Institut d'Estudis Catalans. A la fi del
s XIX, l'arribada del ferrocarril de València a
Barcelona es complementà amb el ferrocarril de via estreta
d'Onda -centre ceràmic- al Grau, i les obres del port s'iniciaren el
1891.
