Situada a la badia d'Alacant, al peu de dos petits turons, Tossal i Benacantil.
Té una llarga història urbana. El nucli primitiu (ibèric, cartaginès
i romà, successivament) fou desplaçat pels àrabs del cim del Benacantil
(106 m), al seu vessant sud-occidental, durant el s XVII creixé
ràpidament fins a arribar a la platja i deixar fora muralla el Raval
Roig dels pescadors i el de Sant Antoni; al s XIX, convertida
Alacant en capital de província,
s'enderrocaren les muralles i es realitzà l'eixample, prenent com a
eixos principals la vella rambla i l'esplanada arran del mar. El
creixement demogràfic de la ciutat ha estat molt ràpid i motivat
principalment per l'activitat del port, les funcions administratives, la
indústria i el turisme; a mitjan s XIX (1860) només tenia 31.000 hab,
el 1900 pujaven a 50.000, i el 1960 n'allotjava 122.000, part dels quals
vivien escampats en petits pobles a l'horta.
ECONOMIA.- Agricultura de regadiu, alternada amb la de secà,
produeix hortalisses, ametlles i raïm de taula. La pesca compta amb una
flota d'un cert tonatge, vivers de musclos. La indústria es va
desenvolupar en funció del port. Encara hi tenen importància la
d'adobs, la metal·lúrgica, les dedicades a la ceràmica, les tèxtils
i les alimentàries. Centre de l'àrea comercial homònima, comprèn les
subàrees de Benissa, Elda
i Villena. Centre d'estiueig
tradicional d'ençà de la construcció del ferrocarril Madrid-Alacant
(1858). Les seves condicions climàtiques (277 dies de sol previstos
cada any) l'han convertit en gran centre turístic, capital de la Costa
Blanca. El passatge marítim s'orienta a València
i a Barcelona, a Eivissa
i a Palma de Mallorca i, fins a
la guerra d'Espanya, a Orà i l'Alger. Aeroport important pel seu volum
de passatgers, a l'Altet (Elx).
ART.- La ciutat, construida sobre la colònia romana de Lucentum,
s'obre en amfiteatre sota la roca on hi ha el castell
de Santa Barbarà. L'església de Sant Nicolau de Bari
(1616-62), obra d'Agustí Bernardino i Martín de Uceta, té en el seu
interior la capella del Sagrament amb decoració barroca de Joan
Borja (1738). L'església gòtica de Santa Maria té un portal
barroc (1721-24) de Manuel Violat i
conté una pintura de Roderic d'Osona
del s. XV. El Museu Arqueològic
conté el dolium de Lucentum,
objectes prehistòrics, púnics i iberoromans; a més a més, una
col·lecció de terra sigillata.
HISTÒRIA.- És, segons algunes teories, l'antiga Akra Leuké,
colònia grega i després fenicia, aquesta darrera fundada, segons la
tradició, per Hamílcar Barca.
Restes d'un poblat ibèric es conserven prop de la ciutat, en l'anomenat
Tossal de Manises, així com també
restes romanes disseminades sota l'actual ciutat d'Alacant. Fou,
juntament amb la regió d'Oriola i
alguns territoris murcians, el nucli bàsic del regne visigòtic de
Tudmir. Va formar part del regne taifa de Múrcia i sotmesa a sobirania
castellana des del 1243; després d'una revolta dels musulmans fou
repoblada (1264) per cristians. Alfons X li concedí el fur de Castella.
Durant el regnat de Jaume II
s'integrà 
definitivament al regne de
València, per la confirmació (1309) de la sentència arbitral
de Torrellas (1304). Declarada
ciutat per Ferran el Catòlic, des de
mitjan s XVI es convertí en un port important que feia competència al
de València gràcies a l'exportació
de llanes castellanes i, en menor escala, de seda, sosa, etc. A canvi de
tot aixó arribaven crocats, paper, acer, or i armes, i a l'entorn
d'aquesta activitat comercial s'establiren nombrosos mercaders anglesos,
francesos, genovesos i milanesos. El s XVII fou època de decadència,
deguda en part a l'expulsió dels moriscos i en part a la pesta
(1647-48). Durant la guerra de Successió
es declarà per Felip V. Presa per
les forces de l'Arxiduc el 1706,
fou conquerida per Asfeld el 1708,
malgrat l'oposició de l'estol de l'almirall Baker. Alacant fou el 1765
autoritzada a traficar amb Amèrica i de nou el 1778 fou un dels tretze
ports espanyols autoritzats a comerciar amb aquell continent. Durant el
s XIX, seguí les orientacions generals de la política espanyola. El
1822, i confirmada el 1833, fou creada la divisió administrativa provincial
d'Alacant. Hi hagué un pronunciament (1836), i un aixecament
liberal (1844) contra el govern de González Bravo dirigit pel coronel
Pantaleón Boné i secundat a Cartagena pel general Ruiz. Va ésser
sufocat pel capità general de València,
Roncali, i Boné fou afusellat. El
1858 va ésser construït un ferrocarril que unia la capital amb Madrid.
També Gálvez Arce, el 1873, mirà d'estendre el moviment cantonal a
Alacant, que se li uní, però tant bon punt deixà la ciutat, aquesta
tornà a obeir el govern. Durant la guerra civil va restar en mans
republicanes i, en els darrers dies de la guerra (mar/1939), fou port
de sortida per als republicans. La província passà a formar part de la
Comunitat Valenciana després de la
concessió de l'estatut d'autonomia (jul/1982).
