Situat a la costa oriental de la
península Ibèrica. S'estén entre l'estany de Salses, el Cinca i el riu de la Sènia.
Fins a la segona meitat del s XII no s'utilitzà el nom de Catalunya per designar el conjunt de comtats que, alliberats de la denominació musulmana abans del s IX, constituïren un conjunt sobirà d'ençà del primer terç del s XI.
Segueix sent un enigma l'origen del nom de Catalunya tot i les diverses teories que s'han esbossat: la que vincula l'origen a Otger Cataló i la llegenda dels Nou Barons de la Fama; la que fa esment dels trets característics del territori, com a
terra de castells i que derivaria de castlà, defensada per Balari i Jovany i P. Bonnassie; la que el relaciona amb alguns dels pobles i ètnies antigues, com per exemple dels
laketani, que defensa Joan
Coromines, o la Gotholònia de F. Lot; o la que parteix dels textos del cronista islàmic al-Udri on apareix el topònim
Talunya o Taluniya per designar una localitat entre Osca i Lleida i que amb el nexe Ca, contracció de
cala, castell, formaria Ca-talunya. També provinents de fonts islàmiques, una de les darreres teories es refereix a l'expressió
qatal-gunya, "la terra de la riquesa", que els pirates mallorquins del s X i XI utilitzaven per referir-se al territori on feien incursions de saqueig, i que podria derivar posteriorment a Catalonia, Catalania, Catalunya. Les teories són, doncs, nombroses i el debat historiogràfic encara és obert.
En l'evolució històrica, els comtats que formaven la Marca Hispànica s'anaren desvinculant gradualment entre els s IX i X de la sobirania franca i, a partir de l'expansió de la casa de Barcelona els s XI i XII, en temps de Ramon Berenguer III, va prendre sentit l'expressió Catalunya com a territori sobirà dominat pel comte de Barcelona que comprenia també els comtats d'Urgell, Besalú i Cerdanya.
Aquest territori també es coneix des del s XIII com la Catalunya Vella, exclosos els comtats de Rosselló i Cerdanya, mentre que es designa com a Catalunya Nova aquell que se situa a ponent i al sud del Llobregat i que s'incorporà des del govern de Ramon Berenguer IV.
La unió matrimonial d'aquest darrer comte amb Peronella, filla de Ramir II d'Aragó, possibilità la formació de la corona catalano-aragonesa i una important expansió territorial: Mallorca, València, Sardenya, Sicília, etc.
El matrimoni de Ferran II
de Catalunya-Aragó amb Isabel I de Castella propicià una monàrquia hispànica primer dominada per la casa d'Àustria i posteriorment per la casa de Borbó, tot i que es mantingueren les institucions de govern de la corona catalano-aragonesa: Diputació del General, l'audiència, la plena vigència de les Constitucions y Altres Drets de Cathalunya, etc, fins que els decrets de Nova Planta a principis del s XVIII aboliren gran part de l'ordenament públic propi. Anteriorment, per la pau dels Pirineus (1659), la monarquia francesa havia annexionat els comtats o, com es
coneix actualment, la Catalunya Nord.
Al llarg dels s XVIII i XIX, en el context de la monarquia espanyola, s'inicià una decadència de la cultura i dels senyals d'identificació catalans, especialment de la llengua, que fins a la Renaixença no es començaren a recuperar.
Les campanyes ciutadanes del Memorial de Greuges (1885), a favor del Codi civil (1885-89) o de les Bases de Manresa (1892), foren moments claus per a la formació d'un catalanisme polític que concentrà els esforços per aconseguir fòrmules d'autogovern: primer mitjançant la Mancomunitat de Catalunya (1914-23) i, posteriorment, a partir dels estatuts d'autonomia de 1931 i 1979, i una institució de govern autonòmic, la Generalitat de Catalunya.
