Basat
en el distintiu de la casa comtal de
Barcelona, constituït per quatre pals o faixes (segons es tracti de
l'escut o la bandera) de gules (color vermell) sobre fons d'or.
Com
a senyal distintiu, ha estat i és comunament usat en tots els territoris
vinculats per la història al casal de Barcelona
i al Principat de Catalunya.
A
part la llegenda -llargament divulgada i tractada per la literatura popular i
culta-, que atribueix l'origen de l'escut català a l'acció de Lluís el Piadós
o de Carles el Calb, mullant quatre dits en la sang de Guifré
el Pelós i reproduint-los damunt l'escut daurat del comte, els primers
indicis segurs de les barres i l'escut remunten a un segell de Ramon
Berenguer IV de Barcelona estampat en un document de 1150, tot i que els
historiadors en troben de més antics en vestigis i monuments del mateix casal
de Barcelona.
A
partir d'aquest moment, l'ús d'aquest signe sovinteja gradualment i esdevé
aviat el distintiu de la casa comtal i de Catalunya.
Malgrat les modificacions que se n'observen en la forma i fins en el nombre de
barres (variables segons el gruix de cadascuna i segons el gust del moment), el
senyal heràldic es consolidà i passà a constituir també la bandera del Principat.
Per
la vinculació de les cases de Barcelona i
Aragó, també són conegudes per "barres d'Aragó". La difusió
general del senyal del país -al Regne de València i
al Regne de Mallorca principalment- ja té un
precedent al s. XIII, quan Jaume I concedeix a Palma
de Mallorca el privilegi d'usar-les.
A
part del casal de Barcelona i del Principat
de Catalunya en què prenen origen, també són distintives per concessió
reial, de les ciutats de Barcelona, Girona,
Tarragona, Lleida, Mallorca,
Perpinyà, València, Castelló
de la Plana i Alacant, i entren en les armes dels
comtats de Besalú, Cerdanya,
Urgell, Empúries, Girona
i Rosselló i, encara, per vinculacions i motius
diversos, en les d'Osca, Saragossa, Terol, Sardenya
i Sicília, a part d'altres cases nobiliàries i
estaments que en mantenen diferents usos.
La
llegenda tradicional de l'origen de les armes catalanes, establerta probablement
al s. XVI, va tenir una ràpida difusió i un considerable nombre de variants,
de totes les quals ha prevalgut la fixada el 1859 per Víctor
Balaguer, a partir del qual també han de ser recordades les peces que hi
dedicaren Jacint Verdaguer (Les barres de sang)
o Joan Maragall (El cant de la senyera). Els
moviments polítics associats a la Renaixença i el
Modernisme, contribuïren encara més a reforçar-ne la valoració.
No
han deixat mai d'identificar els pobles de l'antiga Corona
Catalano-Aragonesa, és a dir, els de llengua catalana.
