Bé que durant l’època comtal aquesta designació fou utilitzada alguna vegada com a equivalent a
pagus o comtat de Barcelona, ja a partir del s X hom acostumà a restringir la seva accepció per tal d’aplicar-la al territori jurisdiccional de la ciutat, comprès entre el vell areny del
Besòs, aigua avall del coll de
Finestrelles, la serra d’Agudells, el coll
Serola, el puig Aguilar, el coll de Vallvidrera i el
puig d’Ossa fins al Llobregat, prop de la desembocadura.
Al s XI comprenia, a més de les parròquies de la ciutat, les de
Santa Maria del Mar, Sant Julià de
Montjuïc, Santa Maria dels Sants, Sant Vicenç de
Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de
Palomar, Sant Genís dels Agudells i
Santa Eulàlia de Provençana.
En aquest territori, afectat a les franquícies atorgades a la ciutat, no es podien crear jurisdiccions ni drets feudals, i els castells no havien d’ésser termenals (el castell de Port, la força de
Provençals, la força de Sarrià), cosa que no sempre fou
respectada.
A la fi del s XIII, tanmateix,
Barcelona obtingué una extensió de la seva jurisdicció, reconeguda pel nou usatge
Item statuerunt, que assenyalà els termes de Barcelona (nom emprat sovint com a equivalent de territori de Barcelona), estesos de
Montgat, el coll de
Finestrelles, coll Serola, Molins de Rei i
Castelldefels fins a dotze llegües mar endins. Els consellers aplicaren en aquests límits més amplis la jurisdicció de les ordinacions (cosa que confirmà
Jaume II en un privilegi del 1319), que en qüestions marítimes arribava d’Alella a
Sant Vicenç de Garraf (tot i que en alguna matèria encara continuà regint la jurisdicció de riu a riu).
Dins aquests límits, però, restaren inclosos territoris de jurisdicció privada, com els castells de
Cervelló i Eramprunyà, i algunes parròquies de jurisdicció episcopal, cosa que fou origen de conflictes.
Hom aplicava la designació de forà a aquests llocs i parròquies i a llurs habitants.
A la fi del s XV aquests termes eren els de
Badalona, Sant Adrià de
Besòs, Santa Coloma de Gramanet, Sant Andreu de Palomar (amb
Santa Eulàlia de Vilapicina i la quadra de
Vallbona), Sant Martí de
Provençals, Sant Joan d’Horta (amb Sant Genís dels
Agudells), Sarrià (amb Vallvidrera,
Sant Gervasi de Cassoles i la quadra de
les Corts de Sarrià), Santa Maria dels
Sants, Santa Eulàlia de Provençana (amb
l’Hospitalet de Llobregat), Esplugues,
Sant Just Desvern, Sant Joan
Despí, Sant Feliu de Llobregat, Sant Climent de
Llobregat, Gavà, Castelldefels i
Sant Boi de Llobregat (amb el Prat de
Llobregat).
Aquesta jurisdicció fou suprimida amb el
decret de Nova Planta (1716), en què els pobles forans adquiriren plena independència administrativa respecte a
Barcelona.
Les agregacions dels municipis del
pla de Barcelona a la ciutat al tombant del s XIX
(Gràcia, Sant Gervasi de
Cassoles, les Corts de Sarrià, Sants,
Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals el 1897;
Horta el 1904; Sarrià el 1921) restituïren el territori barceloní a l’extensió de l’època comtal, llevat per a
l’Hospitalet de Llobregat (l’antic Santa Eulàlia de
Provençana).
Paral·lelament a l’ampliació de la jurisdicció de
Barcelona, a la fi del s XIII es concretà una jurisdicció més restringida, on els consellers exercien totes llurs atribucions, on els habitants gaudien de les màximes franquícies i en la qual ha estat vigent fins al s XX el dret privatiu barceloní; aquest territori més restringit (anomenat també
territori i termes, però més conegut amb el d’hort
i vinyet de Barcelona) delimitat pel Recognoverunt proceres (1283), s’estenia de la
riera d'Horta a la riera de Sants i del
coll de la Font-rúbia, el coll
Serola, el puig Aguilar i el coll de Codines (o
Collblanc) fins a la mar, tot excloent del primitiu territori de Barcelona els termes de
Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells (amb Sant Joan d’Horta) i
Santa Eulàlia de Provençana (amb l’Hospitalet de
Llobregat).
