Demarcació de l'església catòlica.
Amb seu episcopal a Barcelona, elevada el 1964 a arxidiòcesi (arquebisbat) sense sufragànies, amb subjecció directa a la Seu Apostòlica.
Bé que els primers indicis del cristianisme a la
Barcino romana són del final del s. III i començament del IV (ho constaten el martiri de sant
Cugat -v 304- i altres, segons la tradició local -santa
Eulàlia, sant Sever, sant
Medir, etc-), els primers bisbes barcelonins coneguts documentalment són
Pretextat (v 343) i l'il·lustre escriptor sant
Pacià (360-390).
Entorn del 450, Nundinari, bisbe de Barcelona, creà una nova seu episcopal a
Egara (Terrassa), que subsistí fins a la invasió àrab.
Al s. XII es produí una forta organització diocesana, en part promoguda pel bisbe sant
Oleguer.
Els límits diocesans -aproximadament coincidents des de l'Edat Mitjana amb els de l'antic
comtat de Barcelona- han sofert modificacions durant els darrers segles, sobretot a partir del Concordat de 1953.
La diòcesi limita amb les de
Girona, Vic i Tarragona i, subdividida en 49 arxiprestats, inclou 469 parròquies. Des de 1991, s'organitza en quatre demarcacions episcopals, regentades per bisbes auxiliars
(Ciutat de Barcelona, Maresme,
Vallès i la que comprèn el Baix
Llobregat, Penedès i Garraf), en substitució d'anteriors zones pastorals, vicaries o deganats. A part de la Cúria de Govern i de Justícia, té onze delegacions episcopals no territorials (liturgia, catequesi, moviments apostòlics, ensenyament, vida consagrada, laicat i moviments apostòlics, acció social-caritativa, pastoral de la salut, missions, mitjans de comunicació, patrimoni artístic i economia).
L'arxiu diocesà, organitzat al s. XVIII per l'arxiver
Antoni Campillo i reorganitzat modernament, conté documentació des de l'època medieval.
El seminari diocesà fou fundat (1595) pel bisbe J. Dimes Loris a l'antic convent de
Montalegre, passà al Col·legi de Betlem de la
Rambla (1872) després de l'expulsió dels jesuïtes, s'instal·là definitivament a l'edifici de
l'Eixample (1882), on fou traslladada la Biblioteca Pública Episcopal i s'hi creà el
Museu de Geologia (1874); hi radiquen també la
Facultat de Teologia de Catalunya, creada el
1968, i altres institucions.
El Museu Diocesà, fundat el 1916 a l'edifici del seminari i passat recentment a la Pia Almoina, tocant a la
catedral.
La primera
catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu, fou una basílica paleocristiana (s. IV), amb baptisteri exempt d'època visigòtica i perdurà fins a la construcció de la catedral romànica, consagrada el 1058 i substituïda per l'actual, gòtica (s. XIV-XV; façana principal acabada al s. XX). A la cripta es veneren les relíquies de santa
Eulàlia, cotitular de la catedral. Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capitol catedral, del qual depenen l'arxiu i el museu capitulars, de gran importància documental i artística.
El
palau episcopal, al costat de la catedral i adossat a una torre romana, fou construït el s. XIII i remodelat el s. XVIII (nova façana i decoració a la sala del tron amb pintures de
Francesc Pla el Vigatà).
En l'aspecte monumental cal subratllar les esglésies barcelonines de
Sant Pau del Camp, Sant Pere de les
Puelles, Santa Anna, Santa Maria de
Mar, Sant Just i Sant Pastor, Santa Maria del
Pi, el monestir de Pedralbes, Sant Sever, Sant Felip Neri,
Betlem, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat i de l'arxidiòcesi, i la
Sagrada Família. Fora ciutat sobresurten el conjunt visigòtico-romànic de Sant Pere de
Terrassa, el monestir de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de
Mataró, Santa Maria de Vilafranca i el monestir de la Mare de Déu de
Montserrat, patrona de Catalunya.
