Fàbrica de ceràmica i porcellana
de la població de l'Alcora, fundada el 1727, pel comte d'Aranda, Buenaventura Pedro de Alcántara Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, senyor
d'Alcalatén, el qual obtingué de Felip V privilegis que facilitaren tant les importacions de primeres matèries com les exportacions a l'estranger i la venda al mercat interior, i li permeteren d'arraconar els petits tallers menestrals de terrissers que traballaven a
l'Alcora.
La manufactura, en el muntatge de la qual
hom no planyé esforços, passà per tres èpoques ben determinades.
La primera (1727-49)
es caracteritzà per l'actuació dels mestres francesos Eduard Roux i
Joseph Olerys, procedents de Marsella i Moustiers, que introduïren
l'estil Bérain. En aquesta època foren reproduïts també temes i
colors freqüents a la ceràmica francesa i holandesa de l'època,
sobretot introduïts per Miquel Soliva. Les peces més corrents foren vaixelles, xocolateres, sucreres, aiguamans, pots de farmàcia, etc.
A la segona època, molt desigual,
l'administració passà a mans del fill del comte d'Aranda, el comte
Pedro Pablo Abarca de Bolea, ministre de Carles III i de
Carles IV, el
qual el 1749 dictà noves reglamentacions. Aquesta època és marcada per l'obesessió de produir veritable porcellana; per aixó, el 1751, fou cridat el francès François Haly, que fracassà en l'intent, ja que el 1764 entrà a la fàbrica el saxó Johann Christian Knipffer amb l'encàrrec de
produir porcellana com la de Saxónia; aquest només aconseguí de fabricar mitja porcellana. El 1774, el francès François Martin continuà la mitja porcellana i aconseguí la producció del tipus terra de pipa, imitació dels productes anglesos de Leeds, els quals superà, però fracassà en els tipus de Sèvres i Chantilly i se suicidà el 1786.
La dedicació total a l'obtenció de porcellana i a la terra de pipa produí un abandó dels tipus tradicionals i un descens en la qualitat. Aixó, i els conflictes entre els directors i entre el personal, provocà el 1780 la creació de petites manufactures, dites
fabriquetes, a l'Alcora, Onda,
Vilafamés i Ribesalbes, que produïren ceràmica idèntica a la de
l'Alcora. Hom intentà de suprimir aquestes fabriquetes, i en no aconseguir-ho, el 1784 hom decidí de marcar les peces amb una A; però la mesura resultà inútil, ja que també la marca fou imitada. A més dels tipus tradicionals, en aquesta època foren modelats busts i figures per encàrrec.
Durant la tercera època hom envià a París, el 1786, Cristòfor Pastor i Vicent Alberó per tal que aprenguessin els secrets de la veritable porcellana, però llur fracàs portà, el 1787, que fos contractat el francès Pierre Cloostermans, que es comprometé a fabricar porcellana de França, ceràmica com la d'Estrasburg i a
Entre el 1815 i el 1818 sembla haver-hi hagut uns intents innovadors amb la presència dels mestres Luis Poguetti i Domingo Palmera, procedents del Buen Retiro de Madrid. La competència de les
fabriquetes provocà que la marca A fos substituïda pel rètol Alcora D. De
Híjar. El 1825 continuava la fabricació de porcellana, terra de pipa i ceràmica, però la decadència s'anà accentuant.
Finalment, el 1851, hom arrendà la fàbrica a la família Girona, els quals, set anys després, passaren a ésser-ne propietaris.
