És
el
culminant dels
Pirineus i el més alt dels Països
Catalans,
al massís de la Maladeta, a l'alta conca de
l'Éssera.
És constituït per roca granítica i a la base afloren estrats de roques calcàries del devonià.
La seva alçària és suficient perquè a les obagues hi hagi congestes i geleres com les d'Aneto (al nord), de
Corones (a l'oest), de Barraca (a l'est) i de Llosars (al sud).
L'aresta nord, que davalla cap a la
vall de Barrancs i separa les geleres d'Aneto i de Barrancs, és la que sobresurt menys, i s'uneix al cim a través del pas de Mahoma, que és una aresta molt estreta, d'uns 30 m de longitud, amb grans espadats a cada banda.
La cresta principal, en direcció nord-oest, més enllà del pas de Mahoma, on pren el nom de
cresta de Corones, separa les geleres d'Aneto i de Corones, en direcció sud-est, devalla lleugerament a
l'Espatlla d'Aneto (3.350 m) i, després, cau de manera abrupta a la bretxa de les
Tempestes.
En direcció sud-oest s'estén la llarga cresta de
Llosars, que separa les geleres de Corones i de
Llosars, i en la qual hi ha les agulles d'Aneto.
La
gelera d'Aneto té uns 80.000 m2 de superfície i un gruix màxim de 30 m, i avança uns 35 m l'any; les seves aigües de fusió contribueixen a la formació del riu de
Barrancs, que es precipita al forat dels
Aigualluts.
El nom d'aquest pic que, és el del poble més proper a la conca de la
Noguera Ribagorçana, fou donat, al Journal de
Physique, el 1817, pel físic francès Reboul, que assajà de mesurar-ne l'altitud.
La primera ascenció fou realitzada pel rus P. Cikhacev i el francès A. de Franqueville, el
jul/1842. El 1915, el Centre Excursionista de Catalunya hi col·locà el primer llibre de registre; el 1916 hi tingué lloc la primera tragèdia de l'alpinisme a
Catalunya: el benasquès Josep Sayó i l'alemany Adolf Blass moriren a causa d'un llamp al pas de Mahoma durant el descens. La via normal d'ascensió parteix del
refugi de la Renclusa, situat al nord del massís, a 2.140 m
d'alt.
