S'estèn pels termes
d'Alacant (la Condomina, la Santa
Faç, el Palamó i un sector a ponent de la ciutat),
Sant Joan d'Alacant, Mutxamel i
el Campello (la part situada al sud del poble).
El
riu de Montnegre, les aigües del qual recull l'antic
pantà de Tibi, que té una capacitat de 5 milions de
m3, rega amb dificultat aquesta horta, malgrat l'aportació complementària d'aigua canalitzada des de
Villena i des del Segura, cosa que li dóna unes característiques particulars que la diferencien de les
hortes de València, de Gandia i
d'Oriola: és una transició entre el camp regat i l'horta pròpiament dita.
Hi són conreades plantes de secà, resistents, la productivitat de les quals és assegurada i augmentada amb la irrigació (ametllers, oliveres, garrofers, vinya, i, en alternança, blat i ordi o, amb menys freqüència, altres cereals i hortalisses), però el veritable conreu intensiu només es dóna en espais molt petits.
Tot i que al
País Valencià, en general, l'aigua és un bé comú administrat pels sindicats de regants, a l'horta d'Alacant -i també al
camp d'Elx- la propietat de l'aigua -de l'aigua anterior a la construcció del
pantà de Tibi, anomenada
aigua vella- és separada de la terra i, habitualment, els regants han d'adquirir els
Aportant les pluges només 335 mm d'aigua anuals, i, encara, de forma irregular, la construcció del
pantà de Tibi, entre el 1579 i el 1594 -el més vell d'Europa-, representa un canvi important en l'economia de la zona: la vinya, la barrella, la morera, els arbres fruiters i les hortalisses feren recular l'olivera.
Però durant el
s XIX i el començament del XX aquesta horta entrà en un període d'envelliment: la indústria de la seda decaigué, igual que la del cànem; la barrella sofrí un gran descens i el vi, després de l'eufòria causada per la presència de la fil·loxera a França, tingué igualment un període de decadència.
