|
|
|
L'enveja és una declaració d'inferioritat. (Napoleó Bonaparte)
Geografia Física | Població i Economia | Història
GEOGRAFIA
FÍSICA:
(cast: Bajo Vinalopó). Situada a l'extrem meridional del País Valencià, entre
l'Alacantí (nord-est), el Vinalopó Mitjà (nord) i el
Baix Segura (sud-oest i sud). Morfològicament, es distingeixen en el paisatge dos sectors diferenciats: 1) els piemonts del sistema Subbètic, d'uns 20 km de longitud i 3 d'amplada, orientats en direcció
sud-oest - nord-est, que comencen a la serra de
Crevillent, ampli anticlinal format per calcàries juràssiques molt plegades, i continuen en la cadena de turons mesozoics que separen el Camp
d'Elx del d'Asp (Vinalopó Mitjà), entre els quals sobresurten la serra Negra (303 m) i el Muró (339 m); les altituds minven una vegada travessat el congost del
Vinalopó, per acabar a la serra de Santa Pola (en el
cap homònim) amb poc menys de 100 m; 2) la plana al·luvial, formada per una sèrie de materials dipositats pel
riu Vinalopó durant el quaternari, mitjançant un delta interior amb un procès d'anastomosi amb el del
Segura, encara que la faixa perifèrica inferior estigui constituida per materials plistocènics i holocènics. No és, però, una plana perfecta, ja que apareix accidentada per ondulacions d'escàs valor altimètric, entre les quals destaca la
serra del Molar (80 m), situada al sud-est de la comarca. Hi predominen els aiguamolls i saladars, entre els quals hi sobresurt
l'albufera del Fondo i les salines del Braç del Port. El
Mediterrani banya la comarca pel sector oriental, on hi ha una costa plana quasi completament rectilínia. Des de
Guardamar (Baix Segura) fins a la Marina
(Elx) apareix un cordó de dunes d'uns 16 km de llargada, fixat actualment per plantes psammòfiles; l'únic accident costaner d'importància és el
cap de Santa Pola, entre la badia homònima i la
d'Alacant, que s'interna dins del Mediterrani, tot apuntant a
l'illa Plana (pertanyent al municipi d'Alacant). El clima és típicament del
sud-est peninsular, l'isoterma de 16,5ºC engloba completament la comarca; les temperatures mitjanes estacionals assenyalen l'existència d'un estiu calurós (més de 24ºC) i un hivern suau (més d'11ºC). Les precipitacions són escasses (305 mm anuals a
Elx) i presenta una gran irregularitat anual i interanual. L'escassetat d'aigua fa que els corrents superficials siguin quasi inexistents (sols hi ha rambles i barrancs de cabal intermitent i escàs); l'únic riu de la comarca és el
Vinalopó. Les condicions climàtiques i hidrogràfiques fan que el rocam aparegui despullat de vegetació i que aquesta sigui discontinua, xeròfila i esclerofil·la, formada per matolls de margallo, espart, espígol i farigoles. Els arbres són escassos, sols s'hi troben pins blancs i els palmerars de dàtils (únics d'Europa, que formen rodals al
Baix Segura veí, a Crevillent i, sobretot, a
Elx, on són regats.
HISTÒRIA: Els vestigis més antics de poblament de la comarca són d'època eneolítica (poblat de la Figuera Redona, a Elx), però és a l'edat del bronze quan hom comença de conèixer poblament dens. Durant la fase ibèrica el territori pertanyia al grup dels contestans, la ciutat més important dels quals, corresponia a la que en època romana tingué el nom d'Illici. Situada a l'Alcúdia d'Elx, és un dels millors exemples de centre urbà desenvolupat d'època ibèrica. Centre artístic important, en procedeix la famosa Dama d'Elx. A l'epoca d'August, probablement, fou convertida en colònia romana i continuà com el centre més important de la comarca, voltada d'una sèrie de vil·les. El port fou a Santa Pola. Les invasions germàniques de la segona meitat del s. III afectaren la comarca molt durament, sobretot la ciutat d'Illici, la qual es mantingué, bé que en decadència, fins al començament de la invasió islàmica, quan el centre principal passà a l'actual Elx, fundat aleshores, i que fou seu d'un bisbat en època bizantina, visigòtica i durant el primer període islàmic, però el territori del Baix Vinalopó depengué, a partir del s. VII, d'Oriola, capital de la província visigòtica Cartaginense Espartària, que fou mantinguda com a estat cristià autònom (Tudmir) durant la primera època de dominació islàmica i després esdevingué cora del califat de Còrdova. A partir del s. XI aquest territori, segons les èpoques, pertangué a les taifes de Dénia i de Múrcia. Conquerit el 1244 per Jaume I, fou repoblada per catalans, però incorporat a Castella fins a la nova ocupació catalana del 1296 en que s'annexà definitivament al Regne de València (dins el qual formà la nova governació d'Oriola). El 1391 la ciutat de Barcelona adquirí Elx, amb Santa Pola, i Crevillent, a l'infant Martí, el qual les havia rebudes del seu pare, el rei Pere III; aquests termes foren conservats com a baronies d'aquella ciutat fins a la fi de la guerra contra Joan II (1473), que foren retornats a la corona, i cedits per aquesta a la família castellana dels Cárdenas, que esdevingueren des del 1520 marquesos d'Elx. El 1602, d'altra banda, se segregà Guardamar del terme d'Oriola. Després del decret de Nova Planta del 1707, la comarca fou mantinguda en la nova governació d'Oriola, excepte el terme d'Elx, que constituí un enclavament de la governació de Xixona. El partit judicial d'Elx, creat el 1833 com a subdivisió de la província d'Alacant, estigué constituït per aquesta comarca, excepte Guardamar, que fou inclòs al partit de Callosa de Segura, després esdevingut de Dolores.
Geografia Física | Població i Economia | Història
| ||||||||||||||
|
© 2006-2012 - Ramon Piera i Andreu - Llicència Creative Commons Ramon Piera & Internet: Alt Camp Informació - Masia Virtual - Associació Sense Límits - Dades dels Països Catalans
|
