|
|
|
La violència és la por als ideals dels altres. (Mahatma Gandhi)
Geografia Física | Població i Economia | Història
GEOGRAFIA
FÍSICA.-
(cast: Bajo Segura) Ocupa l'extrem més meridional del País Valencià. Limita al nord amb la comarca del
Baix Vinalopó, al nord-oest, amb el Vinalopó Mitjà, i al sud i a l'oest amb
Múrcia. Fisiogràficament forma part de les planes meridionals valencianes i comprèn la conca baixa del
Segura. La uniformitat del paisatge és una de les característiques més específiques d'aquestes terres, que són la prolongació natural de les de l'horta de Múrcia. És una plana de formació recent, coberta de materials d'origen al·luvial i voltada al nord-oest d'una renglera de serres
(serra d'Oriola i de Callosa i més al nord encara pels darrers contraforts sud-occidentals de la
serra de Crevillent) de formació calcària, força abruptes però d'exigua altitud: no n'hi ha cap que superi els 700 m. L'extrem meridional de la comarca, on s'aixequen petites elevacions miocèniques que assenyalen la fi de l'alineació prelitoral murciana, és una zona d'inestabilitat sísmica. El clima, mediterrani, presenta característiques molt fortes d'aridesa. La temperatura mitjana del mes de gener és de 10,2 ºC i la del mes d'agost és de 26 ºC. Les precipitacions són inferiors als 300 mm i l'estació seca és molt llarga: d'abril o maig fins al setembre. Hidrogràficament, forma part de la conca del
Segura, el qual, en passar per Oriola, amb un cabal de 18 m3/seg, canvia la direcció anterior, i segueix una direcció
oest-est, fins que arriba, després de descriure nombrosos meandres, a la
Mediterrània; és aprofitat des del punt de vista agrícola i en deriven nombroses canals de
regatge.
HISTÒRIA.- Els indicis més antics de poblament fins ara coneguts corresponen a l'època neolítica (coves sepulcrals de Roca i de l'Algorfa, a Oriola). Durant l'edat del bronze la comarca fou el límit septentrional de la cultura d'El Argar per la zona costanera, amb dos poblats ben coneguts: el de San Antonio a Oriola i el de Callosa del Segura. A l'època ibèrica corresponen diversos centres de poblament: els poblats de La Escuera, l'anomenat Cabezo Lucero, entre Sant Fulgenci i Rojals, i la necròpolis d'El Molar, una de les més antigues de la part meridional del País Valencià (s. V-IV aC), alguns dels quals han donat peces notables d'escultura ibèrica. Durant la romanització no hi hagué cap nucli urbà important, puix que era una zona petita situada entre dues grans ciutats, Illici (Elx), al nord, i Cartago Nova (Cartagena), al sud, totes dues fora dels límits comarcals, però hi hagué diverses vil·les rurals, no gaire investigades fins ara. Cal no oblidar que la part plana del territori era en bona part inhabitable com a conseqüència dels aiguamolls. El s. VII, durant la darrera etapa de la dominació visigòtica, Aurariola (Oriola) esdevingué capital de la província Cartaginense Espartària, mantinguda com a estat cristià autònom (Tudmir) durant la primera època de la dominació islàmica fins que esdevingué cora o província del califat de Còrdova. A partir del s. XI el territori del Baix Segura pertangué a la taifa de Múrcia i, després de la conquesta cristiana del s. XIII, la comarca fou mantinguda igualment en el regne cristià de Múrcia, que Jaume II ocupà el 1296, incorporà al Regne de València el 1305 i que fou repoblada per catalans. Passà a constituir la governació d'Oriola, mantinguda fins al decret de Nova Planta (1707), a partir del qual integrà la nova governació d'Oriola. En el projecte de divisió provincial del 1822 la comarca fou inclosa dins la província de Múrcia, i la del 1833 respectà la divisió històrica entre el País Valencià i Castella. El 1835 foren creats els partits judicials d'Oriola i de Callosa de Segura, encara que aquest darrer posteriorment la capitalitat fou traslladada a Dolores.
Geografia Física | Població i Economia | Història
| ||||||||||||||
|
© 2006-2012 - Ramon Piera i Andreu - Llicència Creative Commons Ramon Piera & Internet: Alt Camp Informació - Masia Virtual - Associació Sense Límits - Dades dels Països Catalans
|
