|
|
L'ésser humà és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona. (Friedrich Hölderlin)
Geografia Física | Població i Economia | Història
GEOGRAFIA
FÍSICA -
A la regió de la Seu
d'Urgell. Limita amb Andorra i la Cerdanya al nord, a l'est amb el
Berguedà, al sur-est amb el Solsonès,
al sur-oest amb la Noguera i a l'oest amb el Pallars.
Comarca enclavada al Pirineu, està constituït per un sistema de petites valls formades al llarg del
riu Segre. La més important, situada a l'aiguabarreig d'aquest riu i
la Valira, al punt on es troba la
Seu, s'obre en una plana, d'uns 7 km, entre el Cadí i el
Pirineu, voltada d'altes serres boscoses i travessada per un seguit de valls.
El clima és de tipus mediterrani, modificat per la muntanya, amb precipitacions escasses (700 mm) que augmenten amb l'alçada. La vegetació és de tipus continental, amb predomini de la pineda de pi roig.
HISTÒRIA - Les restes de poblaments antics a l'Alt Urgell es remunten al neolític, tot i que les més abundants, una vintena de megalits, corresponen ja a l'edat dels metalls. Tot i que la ruta del Segre fou de gran importància a l'hora de les invasions indoeuropees, no n'han quedan gaires restes, ni de la romanització, que hi fou escassa. De gran importància per a la història d'aquestes terres fou la creació pels reis francs, al s. VIII del comtat d'Urgell, que comprenia a l'Alt Urgell, Andorra, una part del Solsonès i de la Segarra. A partir del s. XI, amb la creació del vescomtat del Baix Urgell, quedà limitat a l'Alt Urgell. Els comtes, ocupats en la conquesta de noves terres, deixaren el comtat a mans dels vescomtes i dels bisbes de la Seu, que de fet es repartiren el domini de la zona i prepararen la separació d'Andorra, efectiva a partir del s. XVI, poc després que el comtat, al cap de set segles de supervivència, quedés definitivament annexat a la corona. La catedral, d'altra banda, és la mostra més clara del poder del bisbat d'Urgell, creat ja al s. VI, i que a l'Edat Mitjana s'estenia per un territori que sobrepassava els 10.000 km2. Dedicada a Santa Maria, és un dels monuments més notables del romànic català, declarada monument històrico-artístic el 1931. L'església actual, la quarta de les conegudes, és obra del s. XII i es deu al plantejament del mestre d'obres Ramon Llambard, de probable origen italià. Amb tot, la presència del romànic, l'estil més característic de la regió, no es limita a la Seu, i en trobem bones mostres al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, a Anserall, a l'església de Sant Climent, a Coll de Nargó, i un seguit d'esglesioles repartides per valls i muntanyes.
| ||||||||||||||
|
© 2006-2012 - Ramon Piera i Andreu - Llicència Creative Commons Ramon Piera & Internet: Alt Camp Informació - Masia Virtual - Associació Sense Límits - Dades dels Països Catalans
|