El 1888 ingressà a l'Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic "La República" i en la revista anarquista "Ciencia Social".
Acusat d'intervenir en l'atemptat anarquista del carrer de
Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l'exili (1897). Aquesta experiència l'explicà en
Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 rotornà a
Barcelona.
Ingressà en el
Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l'any 1910 assumí la direcció de la
Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic
"El Poble Català". Fou diputat a corts (1910 i 1914).
Formà part, juntament amb
Francesc Cambó i Alfons
Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de
Mancomunitat (1912). L'any 1914 intervingué en el
pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de
Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la
UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.
Fou diputat en el
Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de
l'Estatut d'autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per
Lleida i conseller de Justìcia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per
Esquerra Republicana i comissari dels museus de
Catalunya.
Formà part del grup modernista de
"L'Avenç" i de la comissió que establí les
Normes ortigràfiques de Fabra, fou un dels membres
La seva obra contè treballs històrics i jurídics, novel·les
(Dites i facècies d'en Tomàs de Bajalta, -Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i
Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l'anarquisme;
Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i
Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals
(Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l'edat
mitjana, 1912; i Cartes d'un visionari, 1921).
El 1939 s'exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va
morir d'apendicitis.
El 1972 s'editaren les seves
Obres completes.
