Estudià lleis a
Barcelona i fou advocat laboralista. Amic i col·laborador de F. Layret i
A. Bastardas, s'inicià en el món de la política com a
secretari de l'Associació Escolar Republicana alhora que militava a la Unió Republicana. En crear-se
Solidaritat Catalana, en fou, al principi, partidari, però ben aviat s'hi oposà per la significació dretana d'aquest moviment.
El 1909 fou empresonat pels fets de la
Setmana Tràgica. El 1910 ingressà, amb els membres de la Unió Republicana,
a la Unió Federal Nacionalista Republicana i aviat encapçalà el moviment reformista,
que abandonà quan aquest es declarà occidentalista quant a les formes de govern (1914-15). Milità en la
Joventut Republicana de Lleida i participà en la creació
d el
Partit Republicà Català (1917).
Fou remarcable la seva activitat com a periodista; exercí, entre altres tasques, el càrrec de redactor en cap de
"La Publicidad". L'any 1916, amb Marcel·ló
Domingo, creà el diari "La Lucha". Aquest mateix any fou elegit regidor de
Barcelona i s'ocupà de la defensa dels sindicalistes, cosa que li valgué uns quants empresonaments. Era al presidi de
Maó, amb Salvador Seguí i d'altres (confinat per
Martínez Anido), quan, per raó d'ésser elegit per al
congrés (des/1920), fou posat en llibertat. Aquest any col·laborà a la
creació de la
Unió de Rabassaires, que constituí l'eix de la política agrària catalana dels anys següents, i en dirigí l'òrgan de premsa,
"La Terra".
Durant la
dictadura, participà en diferents comitès d'oposició a Primo de Rivera, i el govern Berenguer l'empresonà (oct/1930). L'any 1931 participà activament en representació del
Partit Republicà Català en la fundació
d'Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Elegit regidor de
l'ajuntament de
Barcelona (12/abr/ 1931), el 14 d'abril
ocupà l'ajuntament i proclamà la República a
Catalunya.
Por ordre de
Macià, exercí interinament el càrrec de governador civil (abr-mai/1931). Diputat a les corts constituents (1931), participà en les discussions de
l'Estatut i, aprovat aquest, fou president del Parlament de Catalunya (1932)
fins que Azaña el nomenà ministre de marina
(jun-set/1933).
La seva activitat política no li impedí de dedicar-se a la premsa, en la qual col·laborà activament, i àdhuc dirigí una temporada
"La Humanitat".
A la mort de
Francesc Macià ocupà el càrrec de president de la
Generalitat (gen/1934) i formà un govern de
concentració (amb Estat Català, Acció
Catalana, el grup de "L'Opinió",
l'USC), característica fonamental del seu ideari polític.
Defensà la llei de contractes de conreu, que satisfeia algunes peticions de la
Unió de Rabassaires, l'oposició a la qual per part dels sectors dretans de
Catalunya portà als fets del
6/oct/1934. Davant l'alternativa d'haver de col·laborar amb el govern de Madrid, cada cop més de dretes, proclamà l'Estat Català dins la República Federal
Espanyola. L'exèrcit intervingué i fou suspés parcialment l'Estatut, mentre Companys, processat i condemnat a 30 anys, era empresonat al presidi de Puerto de Santa Maria.
Gràcies a la victòria del
Front Popular (feb/1936) fou alliberat i, elegit diputat, tornà a ocupar la presidència de la
Generalitat, i l'Estatut entrà de nou en vigor.
En esclatar la
guerra civil, lluità per aconseguir un govern d'unitat popular, que presidí
Josep Tarradellas, oferint algunes conselleries a cenetistes i comunistes, per tal de trobar un nou equilibri de forces polítiques conforme a la situació revolucionària creada.
Exiliat a França el 1939, fou detingut per
la Gestapo el 13/ago/1940, i extradit i lliurat al govern franquista. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat al
castell de Montjuïc.
