Fill d'una família acomodada, simpatitzà aviat amb la causa de l'arxiduc
Carles, en esclatar la guerra de
Successió.
Fou nomenat conseller tercer de
Barcelona (1706) i l'arxiduc Carles el féu ciutadà honrat (1707). Després de l'abandó de les forces aliades de
Catalunya, participà com a membre del braç reial a la junta de braços (1713) que decidí la continuació de la guerra contra
Felip V, i formà part de la junta secreta de cinc membres que deliberà sobre les propostes d'operacions militars
d'Antoni de Villarroel, cap de les forces regulars que operaven a
Barcelona.
Al final d'aquell any (1713), fou nomenat conseller en cap del govern de la ciutat, càrrec que comprenia, a més, el de coronel de la
Coronela, o milícia ciutadana dels gremis. Establert el
setge de la ciutat per les tropes del general
duc de Berwick (jul/1714), l'artilleria enemiga començà a obrir bretxes a les muralles i Casanova decretà la mobilització de tots els homes de més de 14 anys, i els incorporà a la
Coronela.
Malgrat tot, el setge era ja irresistible quan el
duc de Berwick (3/set) exigí la rendició de la ciutat. Casanova convocà la Junta de Govern, i en la reunió d'aquesta proposà la conveniència d'un armistici, atesa la situació desesperada, pel gran nombre de ferits, la fam i la manca de municions. Però la proposta fou rebutjada per una gran majoria (26 vots contra 4).
A partir d'aleshores, Casanova treballà intensament durant l'imminent assalt final. La matinada de l'11/set es dirigí, portant la bandera de santa Eulàlia, cap al baluard de Sant Pere i del Portal Nou, on fou malferit; d'ací fou dut al col·legi de la Mercè. L'endemà signava la capitulació de
Barcelona.
Per tal d'evitar la repressió, fou amagat un quant temps a
Sant Boi de Llobregat.
Reaparegué a
Barcelona el 1719, on exercí l'advocacia. L'any 1725 obtingué la devolució dels seus béns i el 1737 es retirà definitivament a
Sant Boi de Llobregat, on vivia el seu fill.
Amb el temps, la seva figura esdevingué un símbol de la llibertat del país.
