Era,
a més, sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares,
baró d'Entença, almirall d'Aragó i capità general de
Catalunya.
Fill de
Joan Ramon Folc II i de Joana de
Prades.
El 1445 es casà amb
Joana d'Urgell, filla de Jaume el
Dissortat.
Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia,
d'Alfons IV de Catalunya-Aragó, fou ambaixador seu prop del papa. A l'inici de la revolució del 1461 fou membre del
Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep
Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el
comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers
Joan II l'apartaren del moviment i, poc abans de començar la
guerra, es posà al costat del rei (mai/1462).
Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a
Joan II: Rubinat, Calaf,
Cervera, Berga, Sabadell,
Sant Cugat, Martorell
i la campanya empordanesa del 1472.
El 1467 casà el seu hereu,
Joan Ramon Folc IV, amb Aldonza
Enríquez, germanastra de la reina Joana.
Comte de Cardona (1471), com a marit
d'Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels
vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre
Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure
Joan II, que les repartí entre J. de Sarriera i
B. d'Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la
generalitat.
La seva fortuna li permeté de fer prèstecs freqüents al monarca. Acabada la
guerra, acompanyà el príncep de
Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb
Bernabé Assam -que li dedicà el seu
Tractat de cavalleria-, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475.
Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta
Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de
Lleonard d'Alagó i d'Arborea a Sardenya.
El 1479 tornà a
Catalunya i fou l'home de confiança del nou rei
Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el
comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de
Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.
