Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a la Universitat de Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista (1893), on féu amistat amb Prat de la Riba, i en fou president. Fou regidor regionalista a l'ajuntament de Barcelona (1901) i milità a la Lliga Regionalista des de la seva fundació.
A Madrid, malgrat que no era diputat, dirigí l'acció dels parlamentaris regionalistes que miraven d'impedir l'aprovació de la llei de Jurisdiccions. Un cop aprovada, participà activament en la constitució de Solidaritat Catalana i quan es dirigia a un acte de propaganda amb Nicolás Salmerón, fou víctima d'un atemptat a Hostafrancs (18/mai1907), atribuït als lerrouxistes.
Les eleccions a diputats foren un triomf complert de Solidaritat Catalana i de Cambó, que obtingué la primera acta de diputat. Durant quinze anys, visqué alternativament a Barcelona i a Madrid, des d'on dirigia la política nacional de la Lliga i les relacions amb els altres partits espanyols.
Elegit diputat (1912), participà en el congrés i en les discussions sobre el projecte de les Mancomunitats. El 1917, afavorí la celebració de l'Assemblea de Parlamentaris; l'agitació que la seguí li serví per negociar amb la monarquia.
La participació de la Lliga en el poder fou aconseguida després de la crisi provocada per la vaga general d'ago/1917. Es formà un govern de coalició (oct/1917), del qual formava part Ventosa i Calvell, i posteriorment el mateix Cambó, que fou ministre de foment (1918) i més endavant d'hisenda (ago/1921) en el nou govern presidit per Maura fins al mar/1922.
Després de l'escissió que originà la formació d'Acció Catalana i de la seva victòria en les eleccions provincials de Barcelona (jun/1923), renuncià a la seva acta de diputat i al càrrec dirigent en la Lliga i s'exilià.
Quan fou implantada la República, tractà de crear un nou grup polític espanyol (el Partido del Centro Constitucional) amb la col·laboració de Maura.
Posteriorment, fou secretari general de la Lliga Catalana i diputat per Barcelona (1933). A les corts, defensà el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya, encara que el presentava l'esquerra, però atacà la llei de Contractes de Conreu. Fou derrotat en les eleccions de feb/1936 pel Front Popular.
En esclatar la guerra civil, es trobava a l'estranger, i hi residí durant tot el període de la guerra; ajudà materialment al bàndol nacional. Retornà per poc temps a Barcelona (1940) i s'instal·là a l'Argentina, on morí.
Fou president del consell d'administració de la Companyia Hispano-Americana d'Electricitat i reuní una gran fortuna. Protegí les lletres catalanes (Fundació Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana i Fundació Hebraico-Catalana). Reuní una magnífica col·lecció de pintures, que llegà, en gran part, als museus de Barcelona.
És autor de
Vuit mesos al ministeri de Foment (1919), Entorn del feixisme italià (1925),
Les dictadures (1929), Per la concòrdia (1930) i Memòries
(1876-1936) (1981).
