Estudià dret i filosofia a la Universitat de
Barcelona.
Encara que era de família tradicionalment carlina, milità a la
Lliga Regionalista, fou regidor per Barcelona,
on s'enfrontà amb els lerrouxistes (La llengua catalana a l'Ajuntament de
Barcelona,
Dirigí la branca escindida de la
Lliga que formà, en la Conferència Nacional Catalana (1922), el nou partit
d'Acció Catalana. Parel·lament, deixà la direcció de
"La Veu de Catalunya", per passar a la del diari del nou partit,
"La Publicitat".
Escriví sobre temes polítics (Discurs a les juventuts catalanes (1919) i publicà una rèplica a l'obra
Per la concòrdia, de Cambó, amb el títol de
L'altra concòrdia (1930), en què, dins d'un nacionalisme absolut, fixava les grans línies d'una via liberal i democràtica que havia de cercar l'autonomia dins una Espanya republicana.
Poc després de la seva mort li fou publicada l'obra
Una política catalanista (1933), amb un pròleg de Cambó, anàlisi de la seva actuació política i de l'evolució i les crisis
d'Acció Catalana.
Inscrit dins el corrent del noucentisme, la seva poesia tendeix cap al classicisme i el simbolisme, i té com a temàtica el
Montseny, símbol de la natura (La muntanya
d'ametistes (1908), apareguda amb un pròleg d'Eugeni
d'Ors, considerat com un manifest de l'ideari noucentista; Somnis, 1913;
Selvatana amor, 1918; Ofrena rural, 1926) i Barcelona, que representa la ciutat ideal
(La ciutat d'ivori, 1918).
Amb el seu últim llibre, Sàtires (1929), il·lustrada per
Xavier Nogués, es mostra com un escriptor culte i refinat, que moralitza sàviament i amb humor o duresa sobre tipus i costums de l'època.
La seva personalitat no pot ésser reduïda als límits estrets d'una escola, i la seva poesia té un caràcter molt personal i determinat.
