El 1885 es matriculà a Llotja i després, a
Girona, fou professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, ex-vots, rètols, etc.
Es va decidir per l'escriptura ja ultrapassada la
treintena. Li fou encomanada la direcció del periòdic republicà "Ciudadanía", fins que fou empressonat i processat per un article que hi publicà. Arran d'aquest procés es traslladà a
Barcelona (1911), on visqué fins a la mort, fent de periodista, escriptor i professor de pintura a l'Escola del Bosc de
Montjuïc.
Sembla que el seu primer escrit fou
L'oreneta -anterior al conte Tard! (1903)-. De la seva producció, inserida completament en l'estètica modernista i plena d'amor a la natura,
són les novel·les
Josafat (1906), Nàufrags
(1907), Crisàlides (1907), L'ós benemèrit i altres bèsties (1932), Jo! Memòries d'un metge filòsof
(1925), Tieta Claudina (1929), la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols,
que comprèn L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent
(1948); narracions curtes La lloca de la vídua i altres contes
(1915) i Els herois (1920), i sobretot Proses bàrbares
(1911), el seu recull més important. Va escriure també, per bé que sense èxit, algunes peces teatrals, com
Enyorada solitud! (1917), Les ales d'Ernestina (1921), La dona
neta (1924), El comiat de Teresa (1931), etc.
Va col·laborar en nombroses publicacions, com
"El Poble Català" i "La
Revista de Catalunya", de la qual fou crític teatral i on publicà els
Impromptus, cròniques periodístiques, de les quals el mateix Bertrana feu una tria, que publicà el 1936.
Dirigí "L'Esquella de la Torratxa" i "La Campana de Gràcia".
La seva obra el fa un dels pocs novel·listes del primer terç del s XX
que harmonitza la sensibilitat modernista i la tècnica naturalista
basada en l'objectivisme documental i en el retrat. Les seves Obres
completes van ésser editades a Barcelona
el 1969.
Fou pare de la també escriptora
Aurora Bertrana i Salazar.
