Visqué en la seva infantesa a diverses barriades obreres de
Barcelona i a Sabadell.
El 1934 guanyà un concurs de contes socials; col·laborà a les revistes "Amic" i
"Meridià".
Exiliat el 1939, ingressà en diversos camps de refugiats. Després de viatges i atzars diversos acabà establint-se a Mèxic fins al 1970.
Pertanyent a la generació del 1936 i de trajectòria poètica diferent de la resta de poetes, és un cas d'aïllament dins el corrent de la poesia catalana de la postguerra.
Els seus primers llibres de poemes són
L'oasi perdut (1937) i Cant corporal (1938). A Mèxic publicà L'arbre de
foc (1946), recull de poemes de guerra on retorna a les formes clàssiques, i
Màrsias i Adila (1948), important per la seva valoració històrica i literària i pel seu to d'epopeia.
Altres obres posteriors són:
Rèquiem (1948), Oda atlàntica (1951), Poemes d'Anna (1955),
L'evangeli del vent (1956), Els himnes (1973, premi Carles
Riba), Pa i vi. Poemes del retorn (1974), Rapsòdia d'Ahab (1976),
El gos geomètric (1979), La fulla que tremola (1979), Hai-Kús
d'Arinsal (1981) i La Sínia i l'Estrella (1982).
La seva poesia anà evolucionant cap a formes clàssiques de gran riquesa d'imatges.
És autor també d'una
Antologia de poesia nord-americana (1951), en català, d'un llibre
narrativo-poètic,
Odisseu (1955), que tracta el tema de l'exili, i de les novel·les El crist de 200.000 braços (1958) i
La lluna mort amb aigua (1968).
Ecce homo (1968) és un testimoni més concret de la seva aventura personal.
També escriví teatre:
Cora i la magrana (1978), El tren de cristall (1978), La noia del
gira-sol (1982, premi Santiago Rusiñol) i Octubre (1982) i assaig:
El somriure del gat (1975) i Sobre poesia (1980, premi Vila de
Perpinya).
El 1971 publicà Obra poètica completa.
