Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de
Catalunya.
Col·laborà al "Diario de
Barcelona" (1850) i fou fundador dels diaris "El Catalán" (1849),
"La Corona de Aragón" (1854) i "El
Conceller" (1856).
Enviat a Itàlia com a corresponsal d'"El Telégrafo", assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.
S'inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com
Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i
Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen
Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d'en Serrallonga
(1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la
morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.
El 1859 participà en la restauració dels
Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber.
De la seva producció poètica són remarcables els reculls
El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).
Les seves inquietuts polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política
espanyola com a figura important del partit
Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de
Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc
Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d'Espanya. Va ésser ministre d'Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d'Ultramar (1886).
Fundà
la Biblioteca-Museu Balaguer a Vilanova i la
Geltrú.
