Fill
de Ferran I i d'Elionor
d'Alburquerque. Es casā amb Maria de
Castella (1415), germana del rei castellā Joan II. En ésser
proclamat rei, convocā Corts, a las
quals demanā capital per a les operacions a Itālia. Les Corts
l'hi negaren i, en una posterior convocatōria (1419-20), el rei
acceptā llurs condicions per tal d'obtenir 50.000 florins. El 1420
marxā a Sardenya, on reduí els nuclis de
revoltosos, i després a Cōrsega, on s'apoderā de Calvi i posā setge
a Bonifaci. L'any 1421, aixecā aquest setge davant la possibilitat
d'heretar el regne de Nāpols. Alfons IV
entrā a Nāpols i fou reconegut hereu i virrei (1421). Va včncer els
genovesos i els angevins a la batalla naval de la Foį Pisana i després
signā la pau amb Gčnova i el duc de Milā. Els seus antics partidaris,
perō, conjuntament amb els angevins, promogueren (1423) una revolta
ciutadana que el deixā reduīt als castells Nou i de l'Ou, i per aixķ
tornā a Catalunya.
Un
cop a la Península intervingué en la política castellana i ajudā els
seus germans Enric i Joan
contra el conestable Álvar de Luna. L'any 1429 envaí Castella amb
forces prōpies i del seu germā Joan, rei de
Navarra, perō finalment acordā una treva de cinc anys (1530).
Mentrestant mantenia les seves aspiracions a Nāpols:
el 1421 arribā a sengles acords amb el papa i Joana
II de Nāpols. Tanmateix decidí anar a Sicília i no a Nāpols
(1432). Aquell any morí assassinat el seu principal valedor, Gionni
Caracciolo, i els seus partidaris reaccionaren obligant Joana
II de Nāpols a recončixer hereu el rei aragončs (1433). Al cap de
poc temps moria Lluís III d'Anjou (1434) i després Joana
(1435), que en última instāncia designā Reiner d'Anjou com a
successor. Aleshores Alfons IV es dirigí a Nāpols,
perō un estol genovčs el vencé i capturā a Ponįa
(1435). Empresonat a Milā, el duc Felip M. Visconti l'alliberā per la
suma de 30.000 ducats d'or. Alfons decidí de restar a Itālia i amb
l'ajut d'un estol catalā emprengué la conquesta
de Nāpols i, després d'una llarga campanya (1436-42), entrā
triomfalment a la ciutat (1443). El 1444 acordā una treva amb Gčnova,
perō la mort del duc de Milā (1447) tornā a encendre la lluita per
succeir-lo, en la qual finalment s'imposā Sforza.
A
partir d'aleshores restā sempre a Itālia, envoltat d'una brillant cort
de pintors, escultors, literats i humanistes. D'altra banda, efectuā
una política imperialista molt ambiciosa destinada a protegir el
comerį catalā amb Orient; pactā el vassallatge del vaivoda de Bōsnia
(1444), d'Albānia (1447) i Sčrbia, intervingué a Rodes, Egipte, Xipre
i Síria, i intentā la conquesta de Constantinoble. Amb aquest objectiu
organitzā una croada contra els turcs i enviā ambaixadors al preste
Joan i a l'emperador de Trebisonda. Constantinoble caigué a mans dels
turcs (1453), circumstāncia que posā en situaciķ molt difícil
l'imperi oriental catalanoaragončs, el
qual, a la mort del Magnānim, s'enfonsā completament.
Durant
el seu regnat exerciren el virregnat a la Península la reina Maria
i el seu germā i successor Joan. A Catalunya
es produīren els senyals més clars de la crisi econōmica en les
lluites aferrissades entre bandositats nobiliāries rivals; l'actitud
cada cop més conservadora de les classes poderoses davant les
reivindicacions dels remences; les aspiracions més o menys
democrātiques de la Busca enfront de les
oligarquies urbanes; i, a Mallorca, la
lluita entre "forans" i
"ciutadans".
