descripció

Aldaia  Municipi de l’Horta de l'Oest: 45 m alt, 16,1 km2, 24.297 hab (1999). Situat al límit de la plana de regadiu amb el pla de Quart. L'agricultura de secà comprèn tres quartes parts del terme; la resta és de regadiu, que aprofita aigua del Túria a través de la sèquia de Manises. Amb tot, la principal font de riquesa del municipi és la indústria, sobretot la de la fusta, les teuleries i rajoleries i la fabricació de joguines, activitat que ha provocat un fort creixement de la immigració durant els últims anys. El poble, una antiga alqueria islàmica, es troba al límit del regadiu amb el secà. L'església parroquial de Santa Maria, d'estil gòtic, va ser restaurada al s. XVIII en estil xorigueresc; hi destaca la capella de Sant Esteve.

V

M

Aldana, Cosme  (Tortosa, Baix Ebre, s. XVI – Florència, Itàlia, s. XVI)  Escriptor. Germà de Francesc. Publicà un discurs de prosa didàctica en italià. imprès el 1556 a Florència, on residí i treballà al servei del gran duc Francesc de Mèdicis. També escriví un recull de poesies en castellà, dedicades a evocar la tràgica sort del seu germà.

C

B

Aldana, Francesc de  (Tortosa, Baix Ebre, 1537 - el Qsar el Kebîr, Marroc, 1578)  Militar i poeta en castellà. Germà de Cosme. Escriví, entre altres obres, els opuscles Del Santísimo Sacramento, De amor platónico i Epístolas de Ovidio, així com una sèrie de poemes que foren publicats en edició pòstuma, a Madrid, l'any 1593. Per ordre del rei Felip II d'Espanya acompanyà el rei Sebastià de Portugal a la seva dissortada expedició a Àfrica. Morí a la desastrosa batalla del Qsar el Kebir.

C

B

Aldana, Joan  (Tortosa, Baix Ebre, s. XV – s. XVI)  Militar. Estigué al servei de Ferran II i de Carles V i prengué part a les campanyes italianes d'aquest rei. El 1525, a Pavia, ell personalment feu presoner Francesc I de França. Posteriorment destacà a la campanya de Tunis (1535), on fou armat cavaller.

C

B

Aldavert i Martorell, Pere  (Barcelona, 1850 – 1932)  Periodista i polític. Col·laborador i amic d'Àngel Guimerà. Amb ell intervingué en la fundació del grup La Jove Catalunya. Va pertànyer al grup fundador de La Gramalla (1870), del qual fou president. Va ésser director durant quatre anys de la revista "La Renaixença" (1871), convertida en diari posteriorment (1881). President de la Lliga de Catalunya, va intervenir a l'Assemblea de Manresa (1892) i es destacà dins la Unió Catalanista. Publicà diversos volums de versos i prosa, en alguns dels quals descriu records de la seva juventut; entre ells destaquen Feina nova, feina vella (1906), Encara som de moda (1907) i Per fer la dotzena (1908). Darrerament va fundar "Nos ab Nos" (1911-12), revista setmanal, redactada tota per ell.

C

B

Aldea, l'  Municipi del Baix Ebre: 9 m alt, 35,41 km2, 3.473 hab (2004). Formà part del terme de Tortosa fins al 21 abr 1983. Situat al començament del delta de l'Ebre. És un antic santuari de la Mare de Déu de l'Aldea, convertit en parròquia rural. Vegetació d'aiguamolls i de canal, Intensa agricultura de regadiu a la plana deltaica i, fora del delta, de secà. També destaca la ramaderia, porcina, bovina i ovina, i la indústria alimentària i de la construcció. Dins el terme hi ha la torre de l'Aldea i els barris de Paitrossos i de l'Hostal dels Alls.

C

M

Aldea, Mercè de l'  (Barcelona, 1936 – 1954)  Actriu. Treballà a la ràdio, al teatre (La mare màscara i Nocturs encontres, de Joan Brossa) i al cinema (La filla del mar, d'Àngel Guimerà). Morí d'accident mentre preparava la Santa Joana de Bernard Shaw.

C

B

Aldia  (Catalunya, s. X - Barcelona ?, s. X)  Fillastra de Borrell II de Barcelona i d'Aimerud, casada en segones núpcies amb el comte barceloní.

C

B

Aldomar, Pere Joan  (Catalunya, s. XV – s. XVI)  Compositor. Fou mestre de capella de la catedral de Barcelona (1506) i cantor de la capella de Ferran el Catòlic (1508).

C

B

Aldosa de Canillo, l'  Llogaret de la parròquia de Canillo (Andorra), prop de Ransol. És un grup de cases i cortals situat a la dreta de la Valira.

A

G

Aldosa de la Maçana, l'  Llogaret de la parròquia de la Maçana (Andorra). Emplaçat a l'esquerra i per damunt de la ribera d'Ordino, sobre antics dipòsits fluvioglacials. A la dreta del riu d'Anyós, aigua avall dels cortals d'Anyós, es troben els cortals d'Aldosa.

A

G

Aldover  Municipi del Baix Ebre: 17 m alt, 20,08 km2, 822 hab (2004). Situat al centre de la comarca, entre els darrers contraforts de la serra del bosc de l'Espina i la riba dreta de l'Ebre. L'agricultura de secà i de regadiu, que aprofita les aigües del canal de la dreta de l'Ebre, a més d'una important ramaderia d'abast comarcal, són les principals fonts de riquesa del municipi. El poble, d'origen islàmic, va ser durant molt temps una petita alqueria que va crèixer considerablement durant els s. XVIII i XIX a causa de les millores fetes en els regatges.

C

M

Aldovesta  Poblat protohistòric del mun. de Benifallet (Baix Ebre), situat sobre un morrot (80 m alt) a la riba esquerra de l'Ebre. És un sol edifici, d'uns 250 m2 de superfície, amb un recinte destinat a habitatge, magatzems i estables. Ha lliurat un gran nombre d'àmfores fenícies procedents de la zona de l'estret de Gibraltar, per la qual cosa té una gran importància per al coneixement dels primers contactes dels comerciants fenicis amb les poblacions protohistòriques de la zona. Excavat entre el 1986 i el 1988 per Maria Teresa Mascort, Joan Sanmartí i Joan Santacana.

C

H

Aldrich i de Pagès, Trinitat  (Vulpellac, Baix Empordà, 1863 - la Bisbal d'Empordà, Baix Empordà, 1939)  Poetessa. Nascuda en una família de la petita noblesa rural i de formació autodidàctica, conreà una poesia, tant en castellà com en català, de temes religiosos i patriòtics de gust renaixentista. La seva obra ha estat recollida a Trinidad Aldrich. Su obra y su mundo (1969).

C

B

Alduy i Triaire, Joan Pau  (Lió, França, 1942 - )  Enginyer de ponts i camins i polític. Fill del també polític Paul Alduy. Estudià a Ceret i es diplomà en arquitectura a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París. Del 1980 al 1993 tingué diversos càrrecs importants al govern francès. Al maig del 1993 fou elegit alcalde de Perpinyà, sota el lema "Perpinyà, la catalana", i reelegit al juny del 1995 per la candidatura Perpinyà Oxigen, amb 40 dels 55 escons del consistori. El 1995 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva defensa de la cultura i identitat catalanes. El 1997 tirà endavant la catalanització de la toponímia del cadastre de Perpinyà. En les eleccions a l'Assemblea Nacional de maig-juny del 1997 no aconseguí passar a la segona volta amb la seva formació, Força Democràtica.

C

B

Alduy, Pau  (Lima, Perú, 1914 - )  Polític. El seu pare era diplomàtic. Estudià lletres i dret a Montpeller i a París. Es diplomà en estudis superiors d'economia política. Fou agregat de l'ambaixada francesa a Ankara (1942). En 1943 passà al costat de la França lliure i exercí altres missions diplomàtiques. Militant al partit socialista francès, hi ha tingut un paper de relleu. En 1947 fou elegit conseller de la Unió Francesa. Presidí el grup socialista a l'Assemblea Nacional de França de 1947 a 1956. Ha estat diputat diverses vegades. Ha estat conseller cantonal a Prats de Molló i Perpinyà. En 1970 ha estat reelegit conseller general del cantó de Perpinyà-est. En 1959 era elegit alcalde de Perpinyà, fou reelegit el 1965. Ha destacat com a defensor de la cultura catalana al Rosselló. És autor d'un projecte de llei (1969) que atribueix a les llengües minoritàries de França, i en particular al català, un estatut de llengua oficial tant en l'ensenyament com en els mitjans de comunicació.

C

B

Ale, l'  Caseriu del mun. de Sollana (Ribera Baixa), a prop de l'Albufera. Hi ha un baixador del ferrocarril de Silla a Cullera.

V

G

Alebus  Nom antic d'un riu a l'est d'Ibèria, cap a la part meridional del País Valencià, tradicionalment identificat amb el Vinalopó.

V

H

Alècua  Districte rural del mun. de Xixona (Alacantí), al peu de la serra de la Carrasqueta, damunt la ciutat.

V

G

Aledo i Amat, Joan  (Maó, Menorca, 1795 – Barcelona, 1833)  Doctor en farmàcia. Autor d'una Tabla toxicológica publicada a Barcelona el 1825 i d'un Tratado de la composición del agua, que ha romàs inèdit.

B

B

Alèdua  Despoblat i antic castell del mun. de Llombai (Ribera Alta), situat davant mateix d'aquesta vila, a la vall dels Alcalans, a l'esquerra del riu Magre. Era lloc de moriscs, habitat per 40 famílies el 1609, a l'època de llur expulsió. Pertanyia a la parròquia de Llombai, però el 1574 esdevingué independent. Pertanyia al marquesat de Llombai, el titular del qual era el duc de Gandia, que el 1625 atorgà carta de població, però aquest lloc acabà per desaparèixer.

V

H

Alèdua, serra d'  Alineacions muntanyoses terciàries de la comarca dels Serrans, que s'estenen des del límit entre la província castellana de Conca i la comarca de la Plana d'Utiel, fins a la Foia de Bunyol i la Ribera Alta; paral·leles al marge esquerre del Túria divideixen les aigües d'aquest riu de les del Magre, a la vegada que assenyalen les divisòries entre la Plana d'Utiel i els Serrans. La major part de les elevacions són veritables moles (per damunt dels 1.100 m) i són les altures més considerables de la comarca.

V

G

Alegre, Domènec  (Alcàsser, Horta, 1621 – València, 1687)  Astrònom. Ingressà el 1636 a l'orde dels predicadors. És autor, entre altres obres, d'un comentari al tractat De sphera de Giovanni Sacrobosco.

V

B

Alegre, Felip  (Catalunya, final s. XVII)  Poeta. Fou governador del Camp de Tarragona. Compongué en castellà alguns poemes de circumstàncies.

C

B

Alegre, Francesc  (Barcelona, s. XV)  Humanista. Fou tresorer a Palerm (1460), cònsol dels catalans a Sicília (1479); va ocupar càrrecs al Consell de Cent de Barcelona (1480-86). La seva importància radica en les traduccions dels clàssics com Comentaria tria primo bello punico (1472), d'Aretino, sobre la versió italiana de Leonardo Bruni, i la dels quinze llibres de la Metamorfosi (1494), d'Ovidi, dedicada a la infanta Joana d'Aragó, filla dels Reis Catòlics. Obres originals seves són Rahonament entre Francesc Alegre y Esperança, retòrica elucubració amorosa en forma epistolar. Del mateix estil són Sermó d'amor i Requesta d'amor recitant una alteració entre la voluntat i la Raó. Més interessant és el Somni recitant lo procés d'una qüestió enamorada, obra de caràcter al·legòric d'influència italiana que és una breu divulgació amb cites d'autors clàssics i humanistes. La seva prosa d'estil retòric i retorçat, plena d'inversions de tipus llatinitzant, representa la crisi de l'humanisme a Catalunya.

C

B

Alegre, Miquel  (Sogorb, Alt Palància, 1820 – 1875)  Polític i advocat. Havia cursat la carrera militar, però les seves idees liberals el feren participar lliurement a la revolució de 1848, al front d'una formació de voluntaris. Derrotat el moviment, fugí a França, on visqué un temps. Fou diputat diverses vegades i governador de Conca.

V

B

Alegre, Pere  (Manresa, Bages, s. XIII - Santes Creus, Alt Camp, 1335)  XVI Abat perpetu de Santes Creus (1309-35). Succeí Pere d'Artés. Gran amic i conseller de Jaume II de Catalunya-Aragó, que l'honorà amb diverses ambaixades. Fou constructor d'obres importants, com el sepulcre d'aquell rei, el claustre gòtic i el cimbori. En 1320 i 1326 rebé al seu monestir santa Isabel de Portugal, filla de Pere II el Gran. En 1327 i 1328, el nou rei Alfons III el Benigne féu llargues estades a Santes Creus. Durant el seu abadiat prengué l'hàbit cistercenc l'infant Jaume, primogènit reial, on morí el 1333. Per delegació pontifícia fundà l'orde de Montesa a Barcelona l'any 1319, i en designà els primers mestres. Cal considerar-lo un dels grans abats; la seva fou l'època més pròspera del monestir. Pere Alegre fou succeït per Francesc Miró.

C

B

Alegre i Alemany, Gerard  (Capellades, Anoia, 1858 – Barcelona, 1893)  Pintor. Fou una curiosa figura de pintor transhumant, dedicat sempre a treballs i restauracions ocasionals pels llocs on passava.

C

B

Alegre i Górriz, Pasqual  (València, s. XIX - Madrid ?, 1879)  Gravador. Fou catedràtic de l'Escola de Belles Arts valenciana i del Conservatorio de Artes de Madrid.

V

B

Alegre i Pujals, Jacint  (Terrassa, Vallès Occidental, 1875 – Barelona, 1930)  Jesuïta. Preocupat per l'atenció als malalts inguaribles, promogué l'obra anomenada Cottolengo del Pare Alegre, que no arribà a realitzar-se fins després de la seva mort. Fou director de les Congregacions Marianes d'adolescents i de joves de Barcelona.

C

B

Alegre i Turat, Gerard  (Càlig, Baix Maestrat, 1890 – Barcelona, 1959)  Mestre forjador. S'inspirà en les formes tradicionals de la forja romànica i gòtica catalana. Fou professor de forja artística a l'Escola del Treball de Barcelona. Entre les seves obres cal citar, a Barcelona, la porta de ferro de l'edifici de l'Institut de la Dona Treballadora i les reixes interiors del palau de la Generalitat. Està representat al Museu Cau Ferrat, de Sitges.

V

B

E

B

Alegret  (Cervera, Segarra, s. XVI)  Llinatge d'artistes pintors. Cobreix gairebé tot el segle i forma una escola local amb col·laboració d'altres pintors de la localitat o de fora. Dedicats a la pintura de retaules, penons de confraria, escuts, adobaments de vidrieres i moltes altres obres decoratives en les quals ajunten la tradició gòtica i les novetats renaixentistes. El primer membre fou Pere Alegret.

C

B

Alegret, Antoni  (Barcelona, s. XVIII – 1817)  Historiador i filòleg. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres, el 1792 hi presenta l'estudi La ortografia catalana', sobre la Reconquesta a Catalunya i una versió de les Ordinacions de Santicilia. Des del "Diario de Barcelona" impulsà la restauració de l'ús literari del català. Féu estudis d'història i onomàstica de Catalunya.

C

B

Alegret, Cristòfol  (Cervera, Segarra, s. XVI)  Pintor. Apareix documentat en 1568 i pertany a la nombrosa família d'artistes cerverins d'aquest cognom.

C

B

Alegret, Pere  (Cervera, Segarra, s. XVI – 1541)  Pintor, dit "de Canillo" (probablement per haver treballat en aquell poble andorrà, on són conservats alguns retaules contemporanis), només és conegut documentalment. L'any 1500, associat amb el pintor Joan Pau Guardiola, contractà la pintura d'un retaule del purgatori amb la condició que la figura central de Jesús i les restes de les altres imatges serien pintades a l'oli, condició notable al seu temps. El 1519, juntament amb Antoni Ortiu, de Saragossa, pintà dos penons amb colors esgrafiats damunt or i motius decoratius renaixentistes ("a la romana"), i el 1531 un retaule de santa Magdalena per a la seu de Manresa. Tingué un fill adoptiu, Pere Alegret el Moliner.

C

B

Alegret, Pere  (Cervera, Segarra, s. XVI)  Pintor, Dit "el Moliner". Fill adoptiu de Pere Alegret de Canillo. Treballà juntament amb el seu fill Pere Benet Alegret.

C

B

Alegret, Pere Bonet  (Cervera, Segarra, s. XVI)  Pintor. Fill de Pere Alegret el Moliner, junt amb el qual podem atribuir, sense individualització, la pintura de sant Joan Evangelista i sant Eloi, conservada a l'església parroquial de Cervera (1543) i les dels sants Metges (1572) i de la vida pública de Jesús, del museu de Cervera. El 1563 els fou contractada la pintura de les ventalles de l'orgue de Santa Maria del Mar de Barcelona, en competència amb Pere Serafí i Pietro Paulo. No sabem com era aquesta pintura que motivà una comparació molt favorable amb les ventalles que Pere Serafí havia pintat per a la catedral de Barcelona. La millor producció dels pintors Alegret és la figura plena de caràcter i sumptuosa de sant Eloi, de la taula de Santa Maria de Cervera.

C

B

Alegria, Gil Vicente  (Lisboa, Portugal, 1842 – Barcelona, 1908)  Promotor de circ. Fundador del famòs Circ Alegria, inaugurat el 21 de maig de 1879 i instal·lat a la plaça de Catalunya, de Barcelona. Hi actuaren les millors atraccions de l'època fins que, per exigències d'urbanització, fou enderrocat el 1895.

C

B

Alegries, les  Santuari de la Mare de Déu de les Alegries, al mun. de Lloret de Mar (Selva), situat, riera de Lloret amunt, a uns 3 km de la vila; dóna nom a un veïnat anomenat també de la Sagrera. L'església, romànica, fou l'antiga parròquia de Sant Romà de Lloret, traslladada el 1522 vora el mar.

C

G

Aleix i Batlle, Ramon  (Barcelona, 1784 – 1850)  Compositor i organista. Mestre de capella de Santa Maria del Mar des del 1819 fins que morí. D'entre la seva producció destaquen La Passió de Jesucrist (oratori), quatre misses i La presentació de Nostre Senyor (drama sacre).

C

B

Aleixar, l'  Municipi del Baix Camp: 264 m alt, 26,09 km2, 755 hab (2004). Situat al centre de la comarca i de relleu accidentat pels contraforts de la serra de la Mussara. Bona part del terme forma una vall, on abunden els boscos, sobretot pinedes, alzinars i rouredes. L'agricultura de secà, dedicada principalment a l'avellana, i l'avicultura, en expansió els últims anys, són les principals activitats econòmiques del municipi. S'hi conserven restes de la muralla. Hi ha també una plaça porxada i, a l'església barroca de Sant Martí, diversos retaules i un orgue barrocs. Dins el terme, a més del poblat de Mascabrers, es troben una trentena de masos, entre ells el mas de Borbó, on s'aixeca una coneguda alzina de dimensions excepcionals.

C

M

Alella  Municipi del Maresme: 90 m alt, 9,59 km2, 8.831 hab (2004). Situat a les faldes granítiques de la serralada Litoral i solcat per les rieres de la coma Clara i coma Fosca, que s'uneixen i formen la riera d'Alella. El conreu de la vinya, juntament amb l'elaboració vinícola, la indústria de perfums i, sobretot, les activitats turístiques i comercials són la base econòmica del municipi. La proximitat i les bones comunicacions amb Barcelona han convertit el municipi en una zona residencial. Hi ha també una cooperativa vinícola. L'església parroquial de Sant Feliu té elements romànics al peu del campanar. Al poble es troben també cases d'interès històric com la Casa Alella i la de les Quatre Torres, a més de nombroses masies dels s. XIV al XVI i edificis d'estils modernista i noucentista.

C

M

Alella, marquesat d'  Títol senyorial atorgat el 1889 al Maresme, al senador Camil Fabra i Fontanills, a qui succeí el seu fill Ferran Fabra i Puig. Ha passat a la família Peláez.

C

H

Alella, vi d'  Vi fi amb denominació d'origen controlada d’Alella (Maresme). La producció és molt restringida (només uns 15.000 hl anuals a causa de l'extensió cada dia més reduïda de vinyes als pobles del Maresme que limiten amb Alella). És elaborat principalment a la cooperativa Alella Vinícola, un dels primers cellers cooperatius de Catalunya, fundat el 1906, que aviat assolí merescuda fama amb els seus vins embotellats (Marfil Blanc, Marfil Negre, Marfil Sec, Super Marfil i Violeta). Els seus socis el 1956 eren 69; d'aleshores ençà, però, han anat augmentant, de manera que resten ja molt pocs vinyaters fora de la cooperativa.

C

V

Alella de Mar  Antic barri marítim de la parròquia d’Alella (Maresme), situat a la desembocadura de la riera d'Alella, agregat a mitjan s. XIX a la contígua vila del Masnou. Era anomenat també les Cases de Mar.

C

H

Alemany  (Catalunya, s. VIII - ? )  Família noble.

C

B

Alemany, baronia d'  Antic feu català del s. XIX. Confirmat pel pretendent tradicionalista Carles, duc de Madrid, a favor de Maria dels Dolors d'Alemany i de Bellet, filla del general Francesc d'Alemany i Gil de Bernabè.

C

H

Alemany, Bernat  (País Valencià, s. XIV - València ?, s. XIV)  Eclesiàstic. Fou canonge de València. Exercí funcions de nunci apostòlic del papa Benet XII. Prodigà excomunions contra deutors de tributs deguts al pontífex. Aquesta actitud exagerada desfermà la ira de Pere III, que arribà a amenaçar-lo personalment desembeinant el seu inseparable punyalet. El monarca s'atragué així una butlla reprovadora tramesa pel papa.

V

B

Alemany, comtat d'  Títol senyorial català concedit el 1708 per l'arxiduc Carles d'Àustria a l'únic titular Carles Alemany de Bellpuig i de Fontanella.

C

H

Alemany, Dalmau  (Catalunya, s. XVII)  Militar. Mestre de camp de l'exèrcit català a l'Empordà durant la guerra dels Segadors. A la fi del 1640, quan el Diputat Militar Francesc de Tamarit passà a Barcelona per assumir el comandament de la defensa contra l'avanç del marquès de los Vélez, Alemany fou un dels caps superiors que restaren cobrint el front del nord.

C

B

Alemany, Enric d'  (Catalunya, s. XVII)  Eclesiàstic. Ferm opositor a accedir a la demanda del donatiu reial a les corts del 1626 i 1634, n'aconseguí del papa l'ajornament. Col·laborà amb la Generalitat (1640) en la mobilització militar de Catalunya contra les tropes castellanes.

C

B

Alemany, Gabriel  (Barcelona, s. XV)  Pintor (conegut com a Gabriel Alemany I). Fou el membre més destacat d'una família de pintors barcelonins, esmentada des del final del s. XIV fins a mitjan s. XVI. El 1490 contractà la pintura d'un retaule per a l'església de Sant Miquel de Barcelona. És citat, però, especialment en relació amb treballs municipals de caire més decoratiu que no pas artístic (fou nomenat pintor de la ciutat el 1450), activitat principal de tota la família.

C

B

Alemany, Gabriel  (Barcelona, s. XV - a 1547)  Pintor. Fill de Gabriel. Fou també pintor de la ciutat, càrrec vinculat per molts anys a la família.

C

B

Alemany, Gabriel  (Barcelona, s. XVI - Barcelona ?, s. XVI)  Pintor. Nét i fill dels homònims

C

B

Alemany, Guerau d'  (Barcelona, s. XVII - Lleida ?, nov/1646)  Militar. Distingit a la guerra dels Segadors. Fou coronel del terç de Barcelona destinat al front de Lleida. Morí a causa de les penalitats de la campanya.

C

B

Alemany, Joan  (Catalunya, s. XIV – Barcelona, s. XV)  Pintor. Establert a la ciutat comtal, on ja treballava en 1395. És el primer pintor conegut d'aquesta gran família d'artistes barcelonins.

C

B

Alemany, Joan  (Barcelona, s. XV)  Mestre d'orgues. Consta el seu treball, el 1486, per a la parròquia de Sant Cugat del Rec, a Barcelona.

C

B

Alemany, Joan  (Barcelona, s. XV – XVI)  Escultor imatger. Treballà per a la seu de Barcelona.

C

B

Alemany, Joan  (Catalunya, s. XV – s. XVI)  Pintor. Apareix documentat el 1506.

C

B

Alemany, Joan  (Catalunya ? , s. XVI)  Metge i astròleg. Descriví el cometa del 1532. Autor del Lunari o Repertori del temps (1557), editat primer en castellà (València, 1553).

C

B

Alemany, Miquel  (Barcelona, s. XV – XVI)  Pintor. Treballà com a retaulista.

C

B

Alemany, Nicolau  (Catalunya ? , XV - Rosselló ?, s. XVI)  Imatger. Consta el seu treball per a la parròquia de Sant Andreu del Catllar (Rosselló), on féu una imatge de la Mare de Déu.

N

B

Alemany, Pere  (Catalunya, s. XIV)  Poeta. Probablement del primer terç del segle. Hom en coneix només una dansa, Ai sènyer, saludar m'ets, continguda en el Cançoneret de Ripoll, en la qual el mateix poema li explica la manera d'obtenir la seva enamorada, "No Lutz". La tècnica té precedents menys reeixits en Peire Rogier, Giraut de Bornelh i Cerverí de Girona.

C

B

Alemany, Pere  (Catalunya, s. XV – XVI)  Pintor. Influït per J. Huguet. Realitzà amb R. Vergós el retaule de la capella rodona de la Mare de Deu, a Vic, el de l'altar major de l'església de Teià, i, possiblement, els de Santa Tecla i Sant Sebastià, a la catedral barcelonina. No es conserven els retaules en què intervingué.

C

B

Alemany, Tomàs  (Barcelona ?, s. XV – Barcelona, 1449)  Pintor. Pare del més antic dels Gabriel Alemany documentats. Fou pintor de la ciutat de Barcelona, i el seu fill el succeí en aquest càrrec.

C

B

Alemany, Vicenta Janer d'  (Barcelona ?, s. XIX – Barcelona, 1900)  Taquígrafa. Seguidora i divulgadora del sistema de Garriga. Fou professora de la seva especialitat. Era autora d'alguns treballs literaris.

C

B

Alemany i Borràs, Josep  (Blanes, Selva, 1868 – Catalunya, s. XX)  Escriptor. Començà per publicar poemes al periòdic de Palma de Mallorca "La Ignorància" i guanyà un primer premi amb El jovent català als Jocs Florals d'Olot. Defensà l'autonomia de Catalunya a "La Costa de Llevant" i a "Las Provincias" de València, i escriví dues peces curtes per al teatre.

C

B

Alemany i Camps, Rafael  (València, 1886 - s. XX)  Escultor. Sobresortí com a imatger.

V

B

Alemany i Carsí, Joan  (Alacant, 1893 - ?, s. XX)  Escriptor. És autor de bon nombre d'obres teatrals, de les quals la titulada Maribel fou editada en 1927. Ha publicat també poesies esparses.

V

B

Alemany i Cunill, Josep Sadoc  (Vic, Osona, 1814 – València, 1888)  Eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic (1824-28) i professà a l'orde dominicà de la mateixa ciutat (1831). Destinat a les missions dominicanes d'Amèrica, fou nomenat rector de Memphis (1845), on fundà un convent dominicà, superior provincial de la província dominicana de Sant Josep i bisbe de Monterrey (1850). En crear-se l'arquebisbat de Califòrnia, esdevingué el primer arquebisbe de San Francisco, on realitzà una important tasca pastoral. Es retirà a València.

C

B

Alemany i Lamana, Marià  (Barcelona, 1946)  Biòleg. Professor a la Universitat de Barcelona (1969-77), a la Universitat de les Illes Balears (1977-82), a la Washington University of Saint Louis (EUA, 1973-74) i a la Universitat de Tarragona (1982-86). Nomenat el 1981 catedràtic de bioquímica i biologia molecular, fou director del Departament de Bioquímica i Fisiologia de la Universitat de Barcelona. El 1994 guanyà el premi Novel·la Científica, patrocinada per la Fundació Catalana per a la Recerca, amb l'obra El virus de la glòria (1994).

C

B

Alemany i Limiñana, Joan  (País Valencià, s. XIX – Alacant, 1918)  Escriptor. És autor de les obres teatrals En busca de mi mujer (1886) i El gabán (1886), del volum de poesies Alicante. Ayer, hoy y mañana (1894), del recull Páginas literarias (1901) i de la novel·la Al rumor de las olas (1913).

V

B

Alemany i Moragues, Jeroni Agustí  (Palma de Mallorca, 1693 – Madrid, 1753)  Historiador. Noble i filipista, exercí diversos càrrecs municipals i d'assessoria jurídica a Mallorca. Fou nomenat cronista del regne (1717). Fou autor de nombroses obres d'història balear que han quedar inèdites, excepte el primer volum de la seva Historia general del reino de Mallorca (1723), interessant per l'aportació de notícies sobre l'època de Felip IV. Altres escrits foren: Misceláneas historiales (5 vols.), Fastos baleáricos.

B

B

Alemany i Rosselló, Francesc  (Campanet, Mallorca, s. XVIII - Palma de Mallorca, 1805)  Metge. Fou secretari de l'Acadèmia Medicopràctica Balear. A l'Acadèmia de Medicina de Mallorca se'n guarden sis memòries, entre les quals hi ha el Discurso sobre algunas varias observaciones que se practican en la medicina (1794) i les dedicades a conèixer els efectes tòxics del guix afegit al vi.

B

B