descripció

Alcacer i Grau, Josep  (València, 1910 – 1977)  Arqueòleg. Era membre del Servei d'Investigació Prehistòrica de València. Ha participat en excavacions de jaciments valencians i publicat treballs sobre prehistòria del País Valencià, especialment sobre l'edat del bronze, com el Catálogo de la colección Federico de Motos en el Museo de Prehistoria de Valencia (1972).

V

B

Alcadena, puig de s'  Muntanya (817 m alt) del mun. d’Alaró (Mallorca Septentrional). De vessants esquerps i cim aplanat, situada entre els torrents de Solleric i d'Almadrà. Pertany a la tercera sèrie tectònica de la serra de Tramuntana de Mallorca. Al vessant meridional es troba la possessió de s'Alcadena, a la qual pertany aquesta muntanya.

B

G

Alcahalí  Altre nom del poble d'Alcanalí  (Marina Alta), especialment com a parròquia

V

G

Alcaide, Josep  (València, 1795 - País Valencià ?, 1860)  Gravador. Estudià a Roma, sota el mestratge de Marchetti, i hi deixà obres notables.

V

B

Alcaide, Marià  (València, 1790/94 - País Valencià ?, s. XIX)  Pintor. Deixeble de l'Acadèmia de Sant Carles; passà a Madrid i després (1822-23) a Itàlia. Treballà a Roma i a Nàpols. La seva expecialitat fou la pintura de paisatges i monuments en quadres de petites dimensions.

V

B

Alcaidús  Possessió del mun. d’Alaior (Menorca), prop del límit amb Maó. A la seva vora es troba el poblat talaiòtic de Sant Vicent d'Alcaidús.

B

G

Alcaissia, l'  Antiga alqueria del mun. de Sollana (Ribera Baixa), entre aquesta vila i la d'Almussafes, prop de l'Albufera. Fou donada per Jaume I als montpellerins que l'acompanyaren a la conquesta de València.

V

H

Alcalà  Antic nom de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

C

G

Alcalà  Despoblat i antic castell de la Ribera Alta. Les runes del castell són anomenades el castellet dels Alcalanets. Situat a la vall dels Alcalans, vora el riu Magre, entre Llombai i Real de Montroi. Segons la Crónica d'Alfons X de Castella, el Cid, en una de les seves accions militars pel regne de València, féu presoner el seu alcaid. Aquest lloc donà nom a la vall d'Alcalà, coneguda més tard amb la denominació de vall dels Alcalans.

V

H

Alcalà, batllia d'  Antiga comanda del maestrat de Montesa, al Baix Maestrat, que comprenia la vila Alcalà de Xivert i els castells de Xivert i de Polpís amb els termes respectius.

V

H

Alcalà i Martínez, Jaume  (País Valencià, s. XVIII)  Cirurgià. Després d'estudiar a València marxà a Alemanya, on es formà al costat de Lorenz Heister. Retornà a València, on exercí la seva activitat professional i arribà a ésser president del Col·legi de Cirurgians i cirurgià major de l'hospital militar. La seva principal contribució és continguda en l'obra Disertación médico-quirúrgica sobre una operación cesárea executada en mujer, y feto vivos (València, 1753), en la qual exposa una operació d'aquest tipus practicada personalment per ell. Alcalà destaca com a defensor de la cesària en una època que l'opinió general n'era contrària.

V

B

Alcalà d'Alfàndec  Despoblat i antic castell del mun. de Benifairó de Valldigna (Safor), situat als contraforts septentrionals del Mondúver. Rep popularment el nom del castell de la Reina Mora.

V

H

Alcalá de Henares, tractat d'  Tractat signat a Alcalá de Henares (Madrid) el 1308, entre Jaume II de Catalunya-Aragó i Ferran IV de Castella. Els dos sobirans s'havien prèviament entrevistat al monestir de Santa Maria de Huerta (Sòria). Amb motiu de l'atac conjunt que preparaven contra Granada, acordaren que d'aquest regne, reservat a la conquesta de Castella, en fos separada una sisena part (regne d'Almeria), per al rei català.

E

H

Alcalà de la Jovada  Antic nom del muncipi de la Vall d'Alcalà (Marina Alta)

V

G

Alcalà de Xivert  Municipi del Baix Maestrat: 159 m alt, 167,97 km2, 5.150 hab (1999). Comprèn tres sectors: la zona costanera, amb el llogaret de Capicorb; el corredor pre-litoral, separat de la costa per les serres de Xivert i on es troben les restes del castell de Xivert; i la Vall d'Àngel, on hi ha el caseriu del mateix nom. Conreu de secà; la ramaderia, la cria d'animals de granja i algunes petites indústries són el complement econòmic a l'agricultura. Pesca i turisme a la costa. La gran església parroquial de la vila, construïda al s. XVIII, té un campanar de 68 metres d'altitud i una triple portada neoclàssica a la façana.

V

M

Alcalà Zamora y Torres, Niceto  (Priego de Córdoba, Andalusia, 1877 - Buenos Aires, Argentina, 1949)  Polític, president de la II República.

E

B

Alcalalí  Altre nom amb que també és coneix el poble d'Alcanalí (Marina Alta)

V

G

Alcalanets, castellet dels  Altre nom de les restes de l'antic castell d'Alcalà (Ribera Alta), a la vall dels Alcalans.

V

G

Alcalans, vall dels  Vall de la Ribera Alta, comprèn la conca mitjana del riu Magre, entre les serres de Castellet (oest) i Talaguera (est). Comprèn les viles de Llombai, Catadau i Tous.

V

G

Alcalatén, l'  Comarca del País Valencià: 648,7 km2, 14.855 hab (1999), capital: l'Alcora. A la regió de Castelló, situada entre Aragó, l'Alt Maestrat, la Plana Alta, la Plana Baixa i l'Alt Millars. És una comarca accidentada, als contraforts del Maestrat i en la transició a la Plana, l'eix fluvial de la qual és el riu de Llucena. Des d'un punt de vista geomorfològic, tota la comarca és accidentada pel Sistema Ibèric. Hi apareixen relleus de cuestas al sector de la Penyagolosa (1.814 m d'alt), punt culminant del País Valencià, que presideix un seguit de valls estretes, excavades pels rierols en els materials cretacis, que separen diversos altiplans d'uns 1.000 m d'altitud mitjana... Més informació (PDF)

V

O

Alcalatén, tinença d'  Antiga jurisdicció senyorial del País Valencià. Coneguda també amb els noms de baronia i de senyoria d'Alcalatén, que comprenia les viles de Llucena, l'Alcora, les Useres i Xodos, els pobles i llogarets de Figueroles d'Alcalatén, Costur, Araia, la Foia d'Alcalatén i els actuals despoblats de Torrocelles i de Benagualit. El centre de la senyoria era el castell d'Alcalatén, actualment enrunat, aturonat a l'esquerra del riu o barranc de Llucena, prop de la vila de l'Alcora. Aquest castell fou conquerit el 1233 als musulmans pel cavaller aragonès Eiximèn d'Urrea, que el rebé en feu de Jaume I junt amb tot el territori de la tinença; a la mort de Pedro Pablo Abarca de Bolea, desè comte d'Aranda, ministre de Carles III i de Carles IV d'Espanya, la senyoria d'Alcalatén passà a la casa ducal d'Híxar.

V

H

Alçamora, Bernardí  (País Valencià, s. XVII)  Pintor. És autor del quadre representant Jaume I el Conqueridor, posat a l'Arxiu Municipal de València i fet per encàrrec dels Jurats en 1631, per a ornat de la Sala Daurada de la Casa de la Ciutat.

V

B

Alcampell  Grafia tradicional del Campell (Llitera)

F

G

Alcanà  (o Alcanar) Caseriu del mun. de la Romana de Tarafa (Vinalopó Mitjà), al peu i a occident de la serra de Forna.

V

G

Alcanada  Possessió del mun. d'Alcúdia de Mallorca (Mallorca), a la costa meridional de la península del cap d'es Pinar. El 1934 hom hi construí es Poble Espanyol, una de les primeres urbanitzacions turístiques de Mallorca; aquesta funció ha estat notablement augmentada amb altres instal·lacions d'hostalatge i d'estiueig. L'illa d'Alcanada es troba enfront d'aquesta possessió, a la badia d'Alcúdia; té 140 per 190 m (d'est a oest), i es separada de la costa per un freu impracticable, de 140 m d'amplada. Hi ha un far.

B

G

Alcanalí  Municipi de la Marina Alta: 230 m alt, 14,40 km2, 941 hab (1999). (ant: Alcalalí o Alcahalí) Situat a la vall de Xaló, entre el Puig de Segili i el coll de Rates, al nord-est d'Alacant. Hi predomina l'agricultura de secà, dedicada sobretot a la vinya, així com també oliveres, cereals, garrofers i ametllers. El riu de Gorgos permet conreus de regadiu. La part muntanyosa és ocupada per pinedes, matollars i pasturatge. S'elaboren panses. El poble, situat a l'esquerra del riu de Gorgos, s'agrupa entorn de l'església parroquial, on és venerada una imatge del Crist de la Salut. El terme comprén l'antic municipi de la Llosa d'Olocaive i el caseriu de Mosquera, antigues alqueries islàmiques. Àrea comercial de Gandia.

V

M

Alcanalí i Mosquera, baronia de  Jurisdicció senyorial, creada el 1616. Comprenia els llocs d'Alcanalí i de Mosquera

V

H

Alcanar  Municipi del Montsià: 77 m alt, 41,7 km2, 8.868 hab (2004). Estès al llarg de la costa, a llevant de la serra del Montsià i al límit amb el País Valencià. És el municipi més meridional de Catalunya. L'economia tradicional es basa en l'agricultura de regadiu, l'apicultura i la pesca, activitats complementades actualment pel turisme. El 15 d'agost s'hi celebra la festa de bous. L'església de Sant Miquel, d'estil renaixentista, presenta voltes amb nervadures gòtiques. Dins el terme es troben el santuari del Remei d'Alcanar i el despoblat de Benifallim. A la costa, el barri marítim de les Cases d'Alcanar, originalment un barri pescador, ha estat transformat en centre d'estiueig gràcies a les seves platges de sorra fina.

C

M

Alcanar, comanda d'  Comanda de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, creat el 1449 que comprenia la vila d'Alcanar (Montsià). Fou segregada de la comanda o batllia d'Ulldecona l'any 1449.

C

H

Alcanella  Possessió del mun. d’Escorca (Mallorca). Situada al vessant meridional de la serra de Tramuntana, a la capçalera del torrent d'es Picarols.

B

G

Alcanó  Municipi del Segrià: 214 m alt, 21,12 km2, 254 hab (2004). Situat al sud-est de la comarca, al límit amb la de les Garrigues, al sud de Lleida. Drenat per una sèrie de barrancs que desguassen a la vall del Secà. L'economia del municipi es basa en l'agricultura de secà: cereals, oliveres i arbres de fruita seca, complementada per la ramaderia ovina i porcina i una indústria limitada a alguns productes agrícoles. Les terres de conreu, relativament repartides, són explotades principalment pels propietaris. La població experimentà un augment al començament del s. XX fins el 1920; des d'aleshores ha anat disminuïnt. El poble conserva un casal de pedra amb grans finestrals gòtics. Àrea comercial de Lleida.

C

M

Alcántara Riesta, Paulino  (Ilo-Ilo, Filipines, v 1897 – Barcelona, 1964)  Jugador de futbol del F.C. Barcelona, amb el qual fou dotze vegades campió de Catalunya i cinc vegades campió d'Espanya. Interior esquerra resolutiu, intervingué en 412 partits oficials i marcà 381 gols; el seu xut a passat a la història del futbol com el més potent i eficaç (a Bordeus, en marcar un gol, la pilota esbotzà la xarxa).

C

B

Alcàntera, baronia d'  Jurisdicció senyorial creada el 1464 a Alcàntera (Ribera Alta) i concedida a Elvira de Ribelles, casada en segones noces amb Joan de Montagut. De la família Montagut passà a la dels Sorell, comtes d'Albalat i barons de Beneixida.

V

H

Alcàntera, l'  Caseriu del mun. de Sella (Marina Baixa), situat a l'esquerra del barranc de l'Arc.

V

G

Alcàntera  Municipi de la Ribera Alta: 38 m alt, 3,4 km2, 1.424 hab (1999). Situat a la vall de Càrcer, a la dreta del Xúquer, al sud-oest de València. La principal activitat econòmica del municipi és l'agricultura de regadiu, que es nodreix de les aigües del riu Càrcer, de les sèquies d'Escalona i Carcaixent i les del riu de Sallent, i es destina principalment als tarongers, les hortalisses, els cereals i l'arròs. De secà s'hi cultiva oliveres, vinya i garrofers. Ramaderia. L'activitat industrial es redueix als magatzems de preparació de taronges. El poble sofrí, el 1748, un terratrèmol que va destruir, entre altres edificis, l'antic palau senyorial. Àrea comercial de Xàtiva.

V

M

Alcanyís, Lluís  (València, s. XIV – 1506)  Catedràtic de medicina. Fou un dels fundadors de l'escola per a cirurgians creada a València el 1462. Primer professor de medicina de la Universitat de València. Entre les seves obres sobresurten: Regiment preservatiu e curatiu de la pestilencia (v. 1490) i l'obra poètica Les trobes en lahors de la Verge Maria (1474). Fou cremat viu per la Inquisició.

V

B

Alcanyís, Miquel  (València, s. XV – Illes Balears, s. XV)  Pintor de l'escola valenciana. Documentat entre el 1421 i el 1434, a Mallorca. D'estil naturalista propi del gòtic internacional i influït per Marçal de Sax, li són atribuïts els retaules de la Santa Creu (v. 1432, Museu de Belles Arts de València) i el de Sant Joan (repartit entre el Metropolitan Museum i la Hispanic Society, de Nova York). També era conegut per Mestre de Gil i Pujades.

V

B

Alcaramit  Despoblat al sud de la ciutat de Borriana (Plana Baixa). Ha donat nom a una partida i a la

V

G

Alcarràs  Municipi del Segrià: 137 m alt, 114,82 km2, 5.027 hab (2004). Situat a la dreta del Segre, al límit amb l'Aragó. Regat per sèquies i canals provinents del canal d'Aragó i Catalunya, la seva agricultura és, bàsicament, de regadiu: cereals, farratges i arbres fruiters. També és important la ramaderia de bestiar porcí, boví i oví i l'aviram, eix d'una fira ramadera que té lloc el 28 d'agost. L'aigua d'Alcarràs, clorurada sòdica i ferruginosa, indicada per a malalties de la pell i de la nutrició, hi ha estat objecte d'explotació. El terme municipal comprèn, a més, els llogarets i antics termes de Montagut i de Vallmanya, on hi ha una casa senyorial del s. XVII, peces de ceràmica romana i algunes sepultures megalítiques.

C

M

Alcarràs  (ant: Alcorràs) Un dels tres antics castells de la vila de Balaguer (Noguera), Situat darrera la Suda, el castell principal. El 1102 fou donat pel comte d'Urgell Ermengol V al bisbe d'Urgell.

C

H

Alcarràs, sèquia d'  Antiga sèquia d'origen romà que regava les terres del pla de Lleida, a la dreta del Segre. És probablement, junt amb la sèquia de Torres, de l'esquerra del riu, l'origen dels regs de l'horta de Lleida. Prenia l'aigua vora les actuals comportes de la Canadenca i després de passar vora la ciutat anava a parar a Alcarràs. Per tal de protegir les cases de Lleida contra les riuades del Segre, calgué reomplir-la el 1497.

C

H

Alcàsser  Municipi de l’Horta del Sud: 29 m alt, 8,52 km2, 7.343 hab (1999). Situat en una plana de regadiu que es nodreix amb aigua de la font de Ninyerola, de la sèquia reial del Xúquer i també del subsòl. L'agricultura de secà i una determinada activitat industrial (serradora i mobles) completen, amb el regadiu, l'activitat econòmica del municipi. La vila és situada a la dreta del barranc de Picassent, a poca distància de la vila del mateix nom. El palau baronial, aixecat, probablement, sobre una antiga fortificació islàmica, va ser transformat en casa de la vila. A l'església parroquial, acabada de construir el 1805, s'hi venera, en una capella afegida posteriorment, la talla de fusta del Sant Crist de la Fe.

V

M

Alcàsser  Partida i antic caseriu del mun. del Poblenou de Benitatxell (Marina Baixa), al límit amb el terme de Teulada.

V

G

Alcàsser, baronia d'  Jurisdicció senyorial creada el 1443 i que comprenia la vila d'Alcàsser (Horta). Concedida a Joan Català i Sanoguera. Passà successivament a les famílies Torres, Figueres, Ferrer, Castellví, Mercader i Núñez-Robres

V

H

Alcatí, l'  Antic sector de l'Albufera de València. Es trobava entre les illes del Palmar i de l'Estell, i la Devesa. Actualment és un petit estany on aflueixen la Sequiota, la sèquia Nova i la sèquia del racó de l'Olla. Desguassa al mar per la gola del Perellonet. Es troba dins el terme municipal de la ciutat.

V

G

Alcau  Partida i caseriu del mun. de Llíber (Marina Alta). Al nord de la serra de Bèrnia. El barranc d'Alcau, que neix en aquest indret, desguassa al riu de Gorgos, per la dreta, junt al poble de Llíber.

V

G

Alcaufar  Caseriu del mun. de Sant Lluís (Menorca). És un dels centres turístics més importants de l'illa. Originàriament era una possessió de la companyia de Consell situada prop de la cala d'Alcaufar, oberta a la costa oriental de l'illa. A la platja d'aquesta cala, deserta el 1896, hi fou bastida una caseta de pescadors; trenta anys més tard s'hi havien edificat catorze o quinze cases. El 1935 hi fou construïda la carretera des de Sant Lluís. Actualment compta amb un bon nombre d'edificacions i amb serveis hotelers.

B

G

Alcaula  Despoblat del mun. de Borriana (Plana Baixa).

V

H

Alcayne i Armengol, Vicenç  (València, 1817 – s. XIX)  Polític, escriptor i arquitecte. Fou regidor de València en 1869 i batlle el 1870, arran de la revolució cantonal. Federalista fervent, escriví alguns opuscles polítics. Publicà treballs d'interès sobre arquitectura i urbanisme.

V

B

Alcázar, Mariana  (València, 1739 – Madrid, 1797)  Actriu de diversos gèneres. Actuà principalment a Madrid; amb les seves caracteritzacions còmiques motivà sorollosos apassionaments del públic.

V

B

Alcedo, casa d'  Veure> la Casa d'Alcedo  (la Pobla de Vallbona, Camp de Túria)

V

G

Alcedo, forn d'  Veure> el Forn d'Alcedo (València. Horta)

V

G

Alcia  Despoblat del mun. de Bolulla (Marina Baixa). Pertanyia a la parròquia i baronia de Bolulla el s. XVI. Era lloc de moriscs, que es despoblà arran de l'expulsió del 1609.

V

H

Alcina i Franch, Josep  (València, 1922 - )  Historiador. Estudià a València i a Madrid i s'especialitzà en antropologia i cultura sud-americanes. Anys més tard guanyà la càtedra d'arqueologia americana de la universitat Complutense de Madrid. Entre les seves obres cal destacar, entre d'altres: Manual de Arqueología Americana (1965), Fuentes indígenas de México (1956), América en la época de los Austrias (1962), La arqueología antropológica en España (1975), Arqueología de Chinchero (1976) i Arte y antropología (1982).

V

B

Alciri  Caseriu del mun. de Monòver (Vinalopó Mitjà), situat entre el Fondó de Monòver i el coll de les Salines.

V

G

Alcobé i Noguer, Santiago  (Barcelona, 1903 – 1977)  Antropòleg i metge. Catedràtic d'Antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, en fou rector del 1963 al 1965. Col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va centrar les seves recerques en els estudis bioantropològics de determinades poblacions del Pirineu, del Sàhara occidental i de la Guinea.

C

B

Alcoberro i Clarós, Josep  (Barcelona, 1877 – 1908)  Hel·lenista. Realitzà una notable traducció de les faules d'Esop, emprant un català popular. També escriví unes Lliçons d'ortografia catalana, interessants per a l'època.

C

B

Alcoberro i Pericay, Agustí  (Pals, Baix Empordà, 18/nov/1958 - )  Escriptor i historiador. Catedràtic de geografia i història a l'ensenyament mitjà i ha fet col·laboracions sobre temes d'història i pedagogia en diverses revistes especialitzades. Inicià la seva tasca literària amb obres per a públic infantil i juvenil: El secret del doctor Gibert (1981), Set gates de vida (premi Lola Anglada 1986), Una troca embolicada (1988) i Els ulls de l'aiguamoll (1993). La seva primera novel·la per a públic adult, Retrat de Carme en penombra, obtingué el premi Sant Jordi de l'any 1988. Posteriorment publicà Procés a Anna Boixadós (1994).

C

B

Alcocó  Caseriu del mun. de la Vila Joiosa (Marina Baixa), vora la cala d'Alcocó, limitada al nord per la

V

G

Alcodar  Despoblat del mun. de Gandia (Safor), prop de l'antic castell de Bairén. La població musulmana hi restà després de la conquesta cristiana. A l'expulsió dels moriscs (1609), era habitat per 80 famílies musulmanes. No tornà a ésser repoblat.

V

H

Alcodre, torre de l'  Antiga torre de defensa d’Alacant (Alacantí), construida al cap de l'>Horta o cap de l'Alcodre, límit oriental de la badia d'Alacant.

V

G

Alcofra  Partida del mun. de Cocentaina (Comtat), situada a la plana regada del terme.

V

G

Alcoi  Municipi i capital de l’Alcoià: 518 m alt, 129,9 km2, 60.476 hab (1999). Situat al mig de la comarca, al nord d'Alacant i voltat de muntanyes. El desenvolupament urbanístic de la ciutat ha estat difícil; el nucli medieval es troba en un petit turó entre els rius Molinar i Barxell, que s'ajunten formant el riu d'Alcoi. Fins al s. XIX es formaren els barris industrials alcoians a les vores dels rius, i ja en l'època de la modernització de la indústria i de l'expansió demogràfica foren bastits els grans ponts que permeteren de construir en el pla de l'eixample en quadrícula, bé que aixó comportà que fos sacrificada una bona part de l'horta... Més informació (PDF)

V

M

Alcoi, canal d'  Vall on hi ha la ciutat d’Alcoi (Alcoià), voltada pel Montcabrer i la serra de Mariola, al nord, per la serra Biscoi, a l'est, per la serra del Carrascar d'Alcoi i la Carrasqueta, al sud, i per la Serreta i la serra de l'Ull del Moro, a l'est. La canal d'Alcoi és drenada pels barrancs del Molinar, del Barxell (els quals, units a la ciutat d'Alcoi, formen el riu d'Alcoi), del Troncar i del Cint (aquests dos darrers, afluents del barranc del Barxell).

V

G

Alcoi, comtat d'  Títol senyorial creat el 1846 a sol·licitud de la milícia nacional d'Alcoi (Alcoià), per al tinent general Federico de Roncali y Ceruti, mort el 1857.

V

H

Alcoi, governació d'  Antiga demarcació administrativa del País Valencià (1707-1833), creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d'Alcoi. El 1722 fou prevista l'anexió d'aquesta governació a la de Xàtiva, per al moment en què el corregidor aleshores titular, el mariscal de camp, Luis de Acosta, es morís o fos promogut a un càrrec més alt. Aquesta demarcació fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.

V

H

Alcoi, ploms d'  Plaques de plom amb inscripció ibèrica trobades al poblat de la Serreta d'Alcoi (Alcoià)

V

H

Alcoi, riu d'  Riu (54 km) del País Valencià, entre Alcoi (Alcoià) i Gandia (Safor). El més important dels situats entre el Xúquer i el Segura. Té la capçalera en els barrancs del Barxell i del Molinar, entre les serres de Mariola (nord) i d'Almudaina (sud). El curs alt, que segueix la canal d'Alcoi i la plana de Cocentaina, rep per la dreta el riu de Seta. A l'estret de l'Orxa, el riu perfora la serralada Prebètica (serra de la Safor), enfondit de 200 a 300 m. El curs baix, que rep per l'esquerra el riu de Vernissa, va dipositant els al·luvions que constitueixen la plana de la Safor, extrem meridional de la Plana Litoral Valenciana. Té un cabal notable però molt irregular, regulat en capçalera del pantà de Beniarrés. La vall ha estat l'únic camí possible entre les d'Alcoi i de Gandia, pel grau de la qual el riu desguassa al golf de València. La sèquia reial d'Alcoi i dues de menors permeten el regatge de petits horts a l'Alcoià i al Comtat i de tarongerars a la Safor.

V

G

Alcoi, sèquia reial d'  Sèquia de la Safor. Construïda el s. XIII, després de la conquesta cristiana. És la més important de l'horta de Gandia, que pren l'aigua del riu d'Alcoi, per la dreta, a l'assut d'Alcoi o d'en Carròs, aigua avall de Vilallonga de la Safor i dins el seu terme municipal. La comunitat de regants dirigeix la distribució de l'aigua a través d'un sindicat general i de quatre juntes de sèquia.

V

G

Alcoi i Làzaro, Eduard  (Barcelona, 1930 – Mataró, Maresme, 1987)  Pintor. Cultivador al principi d'un expressionisme primitivista, a partir de l'impacte de l'informalisme conreà un tipus d'abstracció geomètrica que recorda les màquines de Klee. Posteriorment arribà a una pintura de matèria, porosa i resseca, plena d'impulsos vitals. Des del 1956 s'integrà al grup Sílex, del qual formen part Planell, Hernández Pijuan i Rovira Brull.

C

B

Alcoià, Club Esportiu  Club de futbol fundat a Alcoi (Alcoià) l’any 1929, en fusionar-se els clubs Racing i Llevant. A partir de 1930-31 prengué part a les competicions oficials; formà part de la Federació Murciana de Futbol. Ascendí a Segona Divisió al final de la temporada 1941-42. Figurà a Primera Divisió les temporades 1945-46, 1947-48, 1948-49 i 1950-51.

V

E

Alcoià, l'  Comarca del País Valencià: 539,7 km2, 104.601 hab (1999), cap: Alcoi. Situat entre la Vall d'Albaida, el Comtat, la Marina Baixa, l'Alacantí, el Vinalopó Mitjà i l'Alt Vinalopó. És una regió abrupta i amb una estructura molt complexa en els contraforts orientals dels sistemes bètics. Des d'un punt de vista geològic, hi predominen els materials terciaris, triàsics i cretacis, llevat del miocè, del niocè i del quaternari, que en cobreixen els fons d'algunes valls i planes. Hi abunden les roques calcàries, sobretot les nummíliques (fòssils). El relleu diversifica tres regions diferenciades, afaiçonades per tants d'altres eixos fluvials... Més informació (PDF)

V

O

Alcoies, les  Caseriu del mun. de la Torre de les Maçanes (Alacantí), situat a la capçalera de la rambla de la Torre, al vessant meridional de la serra del Rontonar.

V

G

Alcoja  Caseriu del mun. de Tibi (Alcoià), situat al vessant oriental del Maigmó, prop de la carretera de Sant Vicent del Raspeig a Castalla.

V

G

Alcola, serra d'  Serra dels mun. de Xalans i Xarafull (Vall de Cofrents). Separa la vall del Cantabán de la rambla de Sácaras. El pic d'Alcola, cim d'aquesta serra (886 m alt), es troba al límit entre els dos termes municipals.

V

G