Necessitem el seu suport

per a aquest gran projecte

[ A ] [ B ] [ C ] [ D ] [ E ] [ F ] [ G ] [ H ] [ I ] [ J ] [ K ] [ L ] [ M ] [ N ] [ O ] [ P ] [ Q ] [ R ] [ S ] [ T ] [ U ] [ V ] [ W-Z ]

descripció

Albelda  Municipi de la Llitera: 361 m alt, 51,7 km2, 954 hab (1999) (ant: Albel·la). Situat al límit amb la Noguera i el Segrià, a la zona de parla catalana de l'Aragó. S'estén per la banda oriental de la serra de la Gessa i, al sud, per la plana meridional de la Llitera. L'agricultura de regadiu (cereals, arròs, alfals), alimentada pel canal d'Aragó i Catalunya i la sèquia de la Magdalena, és la base de l'economia local, complementada pel secà, la ramaderia i la cria d'animals de granja. La vila era un antic castell musulmà conquerit el 1083 pel comte d'Urgell. L'església parroquial de Sant Vicenç havia estat la col·legiata d'Albelda fins al s. XIX. Àrea comercial de Lleida.

F

M

Albéniz, Isaac  (Camprodon, Ripollès, 1860 - Cambo, Lapurdi, Euskadi, 1909)  Músic. Des que era jove fou, a París, deixeble de Marmontel i efectuà llargues sortides per Europa i Amèrica. Després proseguí els seus estudis a Leipzig i Brussel·les i rebé els consells de Liszt. Durant aquesta època escriví un nombre considerable de petites obres de caire romàntic. Després tornà a París, on continuà perfeccionant-se de mica en mica. A aquest període pertany la seva celebrada Rapsòdia espanyola. L'any 1896, a Barcelona, compongué l'òpera còmica Pepita Jiménez. El 1899 estrenà a París el poema simfònic per a orquestra Catalònia. Seguiren diverses peces per a piano: Serenata espanyola, Granada i Sevilla, entre d'altres. La seva última producció fou Ibèria, que conté 12 peces, entre les quals destaquen: Corpus a Sevilla, Triana i Màlaga. La música d'Albéniz s'inclou dins l'escola espanyola, equiparable a d'altres moviments semblants en diversos països europeus. S'hi troben elements post-romàntics (Liszt) i impressionistes.

C

B

Albéniz, Laura  (Barcelona, 1890 – 1944)  Dibuixant i pintora. Filla d'Isaac Albéniz. Exposà a Faianç Català (1911), juntament amb M. Andreu, Nèstor i I. Smith, i a la Galeria Dalmau (1944), de Barcelona. Dins el modernisme reflecteix les orientacions de X. Gosé.

C

B

Albentosa i Sánchez, Lluís Miquel  (Elx, Baix Vinalopó, 1942 – Tarragona, 1988)  Geògraf. Llicenciat en història a la universitat de Múrcia (1965) i doctorat a la Universitat de Barcelona el 1973 d'on fou professor (des del 1968) i de la de Tarragona (des del 1972), s'especialitzà en geografia física i les seves relacions amb els grups socials. Publicà nombroses obres centrades en la climatologia: Climatología dinámica, sinóptica o sintética (1976) i Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industriales (1980). Treballs dedicats a Catalunya: La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona (1976); Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona (1982).

V

B

Albenya  Possessió del mun. d'Algaida (Mallorca Oriental), vora l'antic poble de Castellitx.

B

G

Alber, Jordi Miquel  (Illes Balears, s. XV – s. XVI)  Notari. En 1502 concursà al certamen poètic celebrat a Palma en honor de Ramon Llull.

B

B

Albera, castell d'  Antic castell del mun. de Montesquiu d'Albera (Rosselló), conegut actualment amb el nom de castell de Sant Cristau.

N

H

Albera, l'  Municipi del Vallespir: 17,08 km2, 69 hab (1999). Situat al vessant septentrional de la serra de l'Albera, comprèn la vall d'Albera, al límit amb l'Alt Empordà. Gran part del territori és cobert de pastures i, sobretot, de bosc d'alzina surera. L'activitat econòmica del municipi es redueix a petits conreus, la qual cosa ha motivat que la població disminuís constantment al llarg dels s. XIX i XX. El terme es divideix en dos pobles: Sant Joan d'Albera, que en té la capitalitat municipal, i Sant Martí d'Albera, que ha mantingut la capitalitat religiosa. Vora Sant Joan hi ha un dolmen anomenat la Balma de Na Cristiana.

N

M

Albera, serra de l'  Massís muntanyós de les comarques de l'Alt Empordà i del Vallespir, que ressegueix la frontera francoespanyola des del coll del Pertús fins a la Mediterrània. Constitueix el sector més oriental de la branca nord dels Pirineus Axials. El relleu és suau als cims i abrupte als vessants i en la façana marítima rossellonesa. L'altitud mitjana és de 900 m i al puig Neulós arriba a 1.256 m. Actua com a centre de condensació de pluja (700 mm). La vegetació natural està molt degradada; apareixen petites fagedes en les parts altes (bosc de la Maçana) i alzines sureres en el contacte amb la plana empordanesa; en la resta del massís predominen els prats. Des del 1986 és Paratge Natural d'Interès Nacional.

C

G

Alberca, barranc de l'  Curs d'aigua intermitent de la Marina Alta, que neix a Benidoleig i rega als termes d'Alcanalí i Pedreguer, al nord de la serra del Castellet d'Aixa. Després de passar per Ondara, desguassa directament a la Mediterrània dins el terme de Dénia, a uns 2 km a l'est del riu Girona.

V

G

Alberch i Fugueras, Ramon  (Girona, 1951 - )  Historiador i arxiver. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha orientat la seva formació i dedicació professional al patrimoni cultural de caràcter històric. Director de l'Arxiu Municipal de Girona (1978-89), arxiver en cap de l'Ajuntament de Barcelona a partir del 1989 i director de l'Institut Municipal de Història de Barcelona des del 1992; els anys 1987-88 fou director executiu del "Projecte d'Ordenació d'Arxius de la Ciutat de Barcelona", estudi que ha permès dur a terme l'organització de l'actual sistema municipal d'arxius. Impulsor i cofundador de l'Associació d'Arxivers de Catalunya -de la qual fou president en 1983-93-, i membre del Comité Director d'Arxius Municipals del Consell Internacional d'Arxius. És autor i coautor de nombrosos treballs històrics sobre la ciutat de Girona i també sobre arxivística.

C

B

Alberch i Vila, Lluís  (Catalunya, s. XVI)  Compositor i organista. Nebot de Pere. Escriví obres per a orgue. Li són atribuïdes algunes de les incloses al Libro de cifra nueva (1557) per a tecla, arpa i viola, de Luis Venegas.

C

B

Alberch i Vila, Pere  (Vic, Osona, 1517 – Barcelona, 1582)  Organista i eclesiàstic. Fou canonge i mestre de capella de la seu de Barcelona. Hi afinà l'orgue, que aleshores fou tingut en excepcional. Fou un instrumentista extraordinari, que gaudí de gran fama. Es distingí també pel seu fervor pedagògic, ja que ensenyava sense voler percebre honoraris dels seus deixebles. Fou composicions de mèrit. És autor d'una col·lecció de Tientos, avui perduda. Només dos d'ells han arribat fins a nosaltres.

C

B

Albercutx  Possessió del mun. de Pollença (Mallorca Septentrional), situada a menys d'un km de la platja d'Albercutx i de la urbanització de Can Singala, al nord-est del Port de Pollença. La punta d'Albercutx (o de l'Avançada) tanca per llevant el port de Pollença i el separa del caló d'Albercutx. Les contínues incursions de corsaris feren pensar, des del final del s. XVI, en la construcció de la fortalesa d'Albercutx damunt la punta d'Albercutx, però no fou acabada de construir fins al final del s. XVII. En direcció a la punta fou construïda posteriorment una bateria anomenada Avançada (que ha donat un dels noms amb que són conegudes la punta i la fortalesa). Aquesta fortificació és ocupada actualment per una base d'hidroavions de l'exèrcit de l'aire. Sobre la costa septentrional de la península de Formentor, i a 390 m d'altitud es troba l'antiga talaia d'Albercutx, que encara estava en servei al final del s. XVII.

B

G

Alberdi, Antoni  (Barcelona, 1894 - )  Compositor. Fill de Lope Alberdi. Deixeble a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. És autor de Ballets catalans, Cançons de nois, Recitados de piano, etc.

C

B

Alberdi, Lope  (Guernica, Biscaia, Euskadi, 1870 – Barcelona, 1948)  Orguener. Introduí a la península l'orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n'arribà a ésser propietari (1896). La casa Alberdi construí l'orgue de la Seu d'Urgell, entre d'altres importants.

C

B

Albereda  Antiga quadra del mun. de Navès (Solsonès), situada a l'oest dels plans de Navès. És drenada pel torrent d'Albereda, que neix prop de l'església de Besora i desguassa al Cardener, per l'esquerra, en ple pantà de Sant Ponç. Havia estat un castell que, al s. XVII, pertanyia a la universitat literària de Solsona. A l'alta edat mitjana, la seva església era dedicada a santa Fe i sufragània de la d'Olius; al s. XVIII ho era a sant Tomàs, i depenia de Navès.

C

G

Albereda  Veïnat i antiga quadra del mun. de Torrelles de Foix (Alt Penedès), al vessant meridional de la serra de Font-rubí. Des del s. XIII fins al 1625 pertanyé al monestir de Santes Creus.

C

G

Albereda  Veïnat (700 m alt) del mun. de Querol (Alt Camp), situat al capdamunt d'una vall, a l'esquerra del torrent d'Esblada, sota el puig de Formigosa.

C

G

Albereda, l'  Veïnat del mun. de Sant Martí de Tous (Anoia), al voltant de la torre i de la masia del mateix nom. El torrent de l'Albereda neix vora el castell de la Roqueta i desguassa a la riera de Tous, davant el poble de Tous.

C

G

Albereda, l'  Masia del mun. de la Secuita (Tarragonès), antiga possessió del monestir de Santes Creus.

C

G

Albereda de Montserrat  Antiga quadra i granja del monestir de Montserrat, al mun. dels Prats de Rei (Anoia)

C

G

Alberedes de Portell, les  Llogaret del mun. de Portell de Morella (Ports), a la dreta del riu de Sant Joan, límit entre el País Valencià i Aragó.

V

G

Alberes, les  Ramal orogràfic pirenenc, entre el Principat i la Catalunya Nord. Nom utilitzat per alguns geògrafs per a designar tot el ramal que va de Costabona fins a la Mediterrània (en el qual resta compresa la serra de l'Albera, que li ha donat nom), límit entre el Vallespir, al nord, i l'Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, al sud.

C

G

Alberic  Municipi de la Ribera Alta: 27 m alt, 26,9 km2, 9.150 hab (1999). Situat a la plana al·luvial estesa entre el riu Xúquer i el riu dels Ullals. De relleu accidentat a l'oest, a la plana predomina el regadiu (tarongers i hortalisses), alimentat principalment per la sèquia reial del Xúquer. L'activitat industrial deriva sobretot dels productes agrícoles. La vila, una antiga alqueria del terme d'Alzira, es troba al peu del santuari de Santa Bàrbara, que corona una petita elevació del terreny, al centre de la plana, anomenada la Muntanyeta. L'actual església arxiprestal de Sant Llorenç, d'estil barroc, és de finals del s. XVII. La vila va ser objecte de diverses incursions de les forces carlines durant la Primera Guerra Carlina, motiu pel qual va ser emmurallada el 1839. El terme comprèn els despoblats d'Alàsquer, la Foieta, Benifaraig i Alcosser.

V

M

Alberic, baronia d'  Demarcació senyorial (Ribera Alta). Comprenia la vila d'Alberic i els pobles d'Alàsquer, d'Alcosser i de Gavarda; era anomenada, comunament, les Baronies. La senyoria, creada el 1244 per Jaume I, canvià sovint de posseïdor fins a ésser adquirida, al començament del s. XVII, per la casa ducal castellana d'El Infantado; com a conseqüència d'un llarg plet, sentenciat el 1804, la baronia retornà a la corona el 1837.

V

H

Alberic i Casas, Josep  (Reus, Baix Camp, 1824 – 1878)  Escriptor i científic. Fundador del “Diari de Reus”, fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”. Escriví Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Molt interessat en la física i la química, traduí un tractat de galvanoplàstia. Va ser diputat a Corts per Reus.

C

B

Alberich i Escardívol, Montserrat  (Barcelona, 1912 – 1973)  Pintora. Ha aconseguit un renom internacional per les seves minucioses composicions fetes amb màquines d'escriure i cintes mecanogràfiques de diferents colors.

C

B

Alberni i Teixidor, Pere  (Tortosa, Baix Ebre, 1747 – Monterrey, Mèxic, 1802)  Militar. Fill de família benestant, partí cap a Mèxic (1767) per participar en la submissió de les tribus indígenes. Destinat a Nootka (1790), Canada, per fundar un establiment espanyol, afavorí les relacions amb els natius, col·laborà en la confecció d'un vocabulari indígena, creà un hort experimental i construí un fortí. La ciutat de Port Alberni, a l'illa de Vancouver, li ret homenatge.

C

B

V

B

Alberola  Poble (663 m alt) del mun. d'Os de Balaguer (Noguera), situat en un coll, a la partió d'aigües del Farfanya i de la Noguera Ribagorçana. És un antic municipi agregat, al s. XIX, al de Tragó de Noguera, dissolt el 1964.

C

G

Alberola  Caseriu de l'antic mun. de Mur (Pallars Jussà), dins el terme de Meüll.

C

G

V

B

Alberola, Estanislau  (Quatretonda, Vall d'Albaida, s. XIX – s. XX)  Escriptor. Fou poeta bilingüe. Publicà dos reculls de la seva producció en vers. Estrenà amb èxit diverses obres teatrals escrites en català.

V

B

Alberola, Francesc  (València, s. XVIII – 1822)  Escultor. Membre de l'Acadèmia de Sant Carles. La seva obra es d'escola neoclàssica (Neró ordena la mort de Séneca, baix relleu de l'Academia de San Fernando, Madrid).

V

B

Alberola i Berenguer, Rafael  (Novelda, Vinalopó Mitjà, s. XIX)  Pintor. Estudià a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Com a aquarel·lista participà en diverses exposicions del 1871 al 1881. A l'Exposició d'Alacant del 1894 presentà natures mortes, flors i paisatges.

V

B

Alberola i Botella, Genís  (Asp, Vinalopó Mitjà, 1855 – Alacant, 1935)  Escriptor. La seva producció es compon d'obres narratives, de viatges i de crítica. També publicà biografies i les comèdies Cançonera valenciana (1926) i L'amo i senyor o refranera valenciana (1927).

V

B

Alberri  Un dels contraforts sud-orientals de la serra de Mariola, al mun. de Cocentaina (Comtat).

V

G

Albert, Bartomeu  (Albaida, Vall d'Albaida, s. XVII – s. XVIII)  Pintor. Entre el 1692 i el 1701 realitzà abundants treballs per al convent de Sant Domènec a Oriola. Pintà les voltes i les llunetes de l'església i una vintena de quadres, entre d'altres, les Esposalles de la Mare de Déu i la Visitació; sembla que dibuixà també els esgrafiats del claustre major. Decorà també els sostres d'algunes sales del palau senyorial d'Albaida.

V

B

Albert, Bernat  (Rosselló, s. XV – 1453)  Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim. Aquest el nomenà governador del Rosselló i de la Cerdanya. Ocupava aquest càrrec a la seva mort. El succeí Bernat de Vilamarí, el famós almirall.

N

B

Albert, Caterina  (Catalunya, s. XV)  Filla de Felip Albert i de Violant de Cardona. Casada amb el comte Hug Roger III de Pallars. Presentà durant tres anys al castell de València d'Àneu la darrera resistència a les forces d'ocupació del comtat de Pallars; forçada a rendir-se (1491), passà a França, on s'havia refugiat el seu marit. Fou declarada rebel i hom ordenà la confiscació dels seus béns per sentència reial.

C

B

Albert, Felip  (Rosselló, s. XV)  Militar. Senyor de Ponts i d'Agramunt; serví Joan II de Catalunya-Aragó durant la revolta catalana. Proposat com a governador de Catalunya el desembre del 1461, fou rebutjat per la ciutat de Barcelona. En esclatar la revolta era capità del castell de la Força-ral, un dels castells-clau dels comtats de Rosselló i de Cerdanya; contribuí al retorn de Perpinyà a l'obediència de Joan II. El rei l'envià el 1463 al duc de Borgonya, Felip el Bo; també el 1459 l'havia nomenat ambaixador davant el sobirà francès Carles VII. Anys després fou empresonat a França; el 1494, Ferran II de Catalunya-Aragó s'interessà a favor d'ell prop de Carles VIII, sobre el plet pendent amb Guillem de Caramany, vescomte de Lautrec, antic lloctinent del governador francès als comtats de Rosselló i de Cerdanya.

N

B

Albert, Galceran  (Catalunya, s. XIV - Elna, Rosselló, 1453)  Bisbe d'Elna. Fou monjo a Ripoll, d'on passà a ésser prior de Santa Maria de Meià. L'any 1429, el legat pontifici, Pere de Foix, el nomenà bisbe de Mallorca; aquest nomenament fou anul·lat pel papa l'any següent per tal de conferir-lo a Gil Sanxis Munyós, que acabava de renunciar al títol papal de Climent VIII, amb el qual havia succeït a Benet XIII (Pere de Luna); Galceran es negà a acceptar l'anul·lació pontifícia i únicament els bons oficis del rei, que obtingué per a ell la seu d'Elna el 1431, aconseguiren de fer-lo sortir de Mallorca. Resta una carta de Galceran al rei demanant-li que s'abstingués de conferir honors i privilegis als monjos.

N

B

Albert, Guillem  (o Guillem Adalbert) (Perpinyà, s. XIV)  Consol de Perpinyà (1325). Partidari del projecte de Pere III de Catalunya-Aragó d'incorporació dels territoris de Jaume III de Mallorca, fou empresonat per aquest. Ocupada l'illa pel rei Pere el 1343, fou alliberat. Participà l'any següent en la campanya del Rosselló com a conseller del rei Pere. Intervingué en les deliberacions sobre la capitulació de Cotlliure (1344) i de Perpinyà (1345). Pere III el nomenà batlle d'aquesta vila, un cop conquerida.

N

B

Albert, Josep Francesc Ildefons Ramon d'  (Illa, Rosselló, 1721 – 1790)  Advocat i polític. Fou professor de dret a Perpinyà, on exercí diversos càrrecs oficials. A París, on residí des del 1763, arribà a lloctinent general de la polícia (1775) i conseller d'estat davant el ministre Turgot. Publicà Lettres d'un avocat (1765) oposant-se a la versió del cos de dret civil francès. Un resum cronològic de la història romana no fou publicat fins al 1820. Altres obres seves s'han perdut, com un estudi de les Lettres de cachet en col·laboració amb Malesherbes i un treball extens sobre les lleis d'Europa.

N

B

Albert, Pere  (Catalunya, s. XIII - v. 1261)  Jurista i eclesiàstic. Estudià a la Universitat de Bolonya i fou canonge de la seu de Barcelona (1233-61). Escriví, originalment en llatí, dos opuscles que, aplegats, formen un tractat de dret feudal amb el títol de Consuetudines o Conventiones Cataloniae inter dominos et vassallos que rebé el títol de Commemoracions i aviat (en el mateix s. XIII) fou traduït al català amb el títol de Costumes de Catalunya entre Senyors i Vassalls. Les Commemoracions reberen força de llei en les Corts de Montsó del 1470 i avui són una font bàsica per al coneixement del règim feudal català.

C

B

Albert, Pere  (Lleida, s. XVII - ? s. XVII)  LXXII Abat de Poblet, el XVIII dels quadriennals. Fou elegit en 1692, succeint Pere Virgili. L'arquebisbe de Tarragona, Josep Llinars, consagrà l'església major durant el seu abadiat, el 13 de novembre de 1693. Albert cessà l'any següent. Fou elegit successor seu Josep Rosers.

C

B

Albert, Ramon  (Barcelona, s. XIII – València, 1330)  Mercenari. Fill de família noble, descendent dels comtes de Rosselló. Fou el primer sacerdot elegit mestre general dels mercenaris, quan aquest orde religiós deixà d'ésser prevalentment laic (1317). Dedicà una atenció especial als jueus i visità quatre vegades Àfrica per redimir captius. Reformà els llibres litúrgics de l'orde, que dotà de noves constitucions. Actuà diverses vegades com a conseller de Jaume II de Catalunya-Aragó. Joan XXII el féu cardenal.

C

B

Albert, Ramon  (Catalunya, s. XIV)  Arquitecte. Treballà a la catedral de Tarragona en 1345.

C

B

Albert i Berenguer, Isidre  (el Pinós, Novelda, Vinalopó Mitjà, 1896 - País Valencià, s. XX)  Escriptor. És autor de diversos treballs sobre les arts del llibre i bibliografies.

V

B

Albert i Corp, Esteve  (Dosrius, Maresme, 1914 - Andorra la Vella, 1995)  Poeta i autor teatral. Tenia estudis eclesiàstics inacabats. Durant la guerra civil, fundà el Comitè de la Salut Pública, i després, participà activament en la resistència catalanista, motiu pel qual hagué d'exiliar-se a Andorra el 1956. Promotor d'espectacles. Poeta en Única amor (1945) i Petita vall (1946); va publicar breus monografies històriques sobre temes andorrans La vella Andorra vista per mossèn Cinto (1959) i del Maresme. Muntà el Pessebre vivent d’Engordany, el Retaule de Sant Ermengol i el Misteri de Sant Pere Urseal, en què van participar sovint actors improvisats, autènticament populars. Altres obres: L'obra social i política de l'abat Oliba (1966), La Seu d'Urgell, portaveu, reducte i bressol d'una Gòtia frustrada (1967) i L'Empordà al temps visigòtic i l'Alta Edat Mitjana (1970). També publicà la monografia històrica Procés i projecció de l'obra de Josep-Sebastià Pons (1983; premi Vila de Perpinyà).

C

B

Albert i Montaner, Lluís  (Barcelona, 1930 - )  Escriptor. Ha conreat el periodisme i, sobretot, el guió radiofònic. En aquest gènere ha esdevingut un dels especialistes més facunds i coneguts. També ha escrit obres per al teatre escènic, com la titulada L'arbre caigut, en col·laboració amb Lluís Coquard, publicada en 1957.

C

B

Albert i Olivella, Carles  (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1929 - )  Pintor. Resideix a Suïssa.

C

B

Albert i Paradís, Caterina "Víctor Català"  (l'Escala, Alt Empordà, 11/set/1869 – 27/gen/1966)  Escriptora. Filla d'una família benestant, visqué gairebé sempre reclosa a la seva població, dedicada a la lectura, la pintura i sobretot a escriure. Autodidacta, es mantingué fidel al naturalisme i en menor mesura al modernisme. Tant els poemes (El cant dels mesos, 1901; El llibre blanc, 1905) com les obres dramàtiques (La infanticida, Quatre monòlegs, 1902, i Teatre inèdit, 1967) tenen un interès més aviat escàs. Destacà, però, en la narració, sobretot en la novel·la Solitud (1905), traduïda a diversos idiomes i que li donà la fama, i altres obres, algunes considerades menors, com Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), Un film (1919), La mare balena (1920), Contrallums (1930), Vida mòlta (1949), Jubileu (1951). En aquestes obres l'escriptora presenta un món aspre i cru en el qual els seus personatges, generalment amb alguna tara física o moral, estan condemnats a la més negra fatalitat, però on de tant en tant traspua un cert lirisme.

C

B

Albert i Pey, Salvador  (Palamós, Baix Empordà, 1868 - Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 1944)  Escriptor i polític. De jove milità en la republicanisme possibilista. Els anys 1910 i 1914 fou elegit diputat. En les Corts formà part de la conjunció republicanosocialista. Proclamada la República, fou nomenat ambaixador espanyol a Bèlgica (1931-34).

C

B

Albert i Ribas, Lluís  (Barcelona, 1923 - )  Musicòleg i compositor. Intèrpret dels instruments més característics de la cobla, esdevingué compositor de sardanes i investigador musical. També ha compost diverses obres orquestrals: Concert de la Costa Brava, Fantasia i fuga, Rapsódies empordaneses, Suites clàssiques catalanes, etc. Autor de diversos estudis de temàtica sardanística, publicà l'obra Contra la falsa sardana (1953) i fou un dels col·laboradors de la trilogia La sardana (1970). Col·laborà a les revistes "Destino" de Barcelona i "Canigó" de Figueres.

C

B

Albert i Torrellas, Albert  (Catalunya, s. XIX – s. XX)  Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, com les revistes "Fulles d'Art" (1905) i "Estil" (1906). És autor de diversos llibres, molts d'ells publicats amb pseudònim. Els més difosos han estat possiblement els seus Diccionari Castellà-Català i Diccionari Català-Castellà.

C

B

Albertí, Arnau  (Muro, Mallorca, 1480 - Patti, Sicília, Itàlia, s. XVI)  Teòleg. Fou nomenat inquisidor de Mallorca (1517), d'on era canonge, i després de València (1527), interessat per l'obra de Llull, escriví Repetitio nova sive commentaria rebricae de haeretecis (1534), on es posava de manifest la seva ortodòxia.

B

B

Albertí, Guillem  (Rosselló, s. XIV - ? , s. XIV)  Cavaller. Es destacà a l'oposició a la regència de Felip de Mallorca, durant la minoritat del nebot d'aquest, Jaume III. Fou un dels capdavanters del partit que pretenia transferir la regència al comte Gastó de Foix. Figurà entre els nobles que s'empararen del petit rei. Quan les forces trameses per Jaume II amb la missió de restablir la situació arribaren a Perpinyà, fugí al Principat, on fou decretada la seva persecució.

N

B

Albertí, Jaume  (Balears, s. XIV – Palma de Mallorca ?, s. XV)  Síndic de Palma. En 1411, amb Berenguer de Tagamanent i el jurista Arnau de Mur, formà la representació mallorquina que acudí al Parlament català de Tortosa per aconseguir, pels bons oficis d'aquest, la presència dels delegats de Mallorca a l'elecció del nou rei. Fracassats aquests propòsits, secundà els seus companys en la digníssima actitud que adoptaren.

B

B

Albertí, Jaume  (Girona, s. XIX - Girona ? , s. XIX)  Mestre, gramàtic i poeta. A començaments del s. XIX compongué gran nombre de poesies en ocasió de totes les solemnitats i festes que celebrava la ciutat.

C

B

Albertí, Pere Joan  (Illes Balears, s. XVI)  Alt funcionari reial. Com a representant del lloctinent de Mallorca a l'època de les Germanies, concertà la pau, juntament amb Antoni Verí, entre els refugiats a Alcúdia i els agermanats (1521). El 1522 fou nomenat lloctinent de Mallorca.

B

B

Albertí, Rafael  (Inca, Mallorca, 1550 - Palma de Mallorca, 1627)  Canonge de Palma de Mallorca. Ajudà especialment a l'establiment dels jesuïtes, als quals cedí la seva casa d'Inca com a centre missional. El bisbe reformador Vic i Manrique li confià la tasca de corregir i redactar un nou manual de ritus i sagraments per a la diòcesi de Mallorca (1601).

B

B

Albertí i Corominas, Josep  (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1913 - )  Pintor. Ha exposat diverses vegades a Barcelona des del 1956. També ho ha fet a la seva vila natal, a Tossa i a Düsseldorf (Alemanya). Li han estat atorgats diversos premis.

C

B

C

B

Albertí i Gubern, Santiago  (Barcelona, 1930 - 1997)  Escriptor, editor i distribuidor de llibres. Fundador d'Albertí, Editor. Va dirigir i, en bona part, va redactar el Diccionari biogràfic (1966-68), de personatges catalans, en quatre volums. Va continuar la “Nova col·lecció Lletres”, iniciada per Joan Grases, que incorporà molts autors inèdits, i va publicar la miscel·lània “Quart Creixent”, que s'hagué d'interrompre al fascicle 4. És autor de l'estudi de divulgació històrica L'Onze de Setembre (1966) i l'assaig El republicanisme català i la Restauració monàrquica (1875-1923) (1972). També ha publicat un Diccionari de la llengua catalana (1975) i el Diccionari de la llengua catalana il·lustrat. És un dels promotors de la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa (fundada el 1980). A partir de la seva mort, el segell editorial ha passat a la direcció d'Elisenda Albertí.

C

B

Albertí i Morey, Josep  (Capdepera, Mallorca, 6/ago/1950 - )  Poeta i editor. Capdavanter de l'avantguarda poètica de les Illes. Després d'obtenir el 1970 el premi Blanquerna de Manacor amb Modus vivendi (1971), ha publicat Aliorna (1974), Era plena de canoes (1977), Poemes d'aire condicionat (1979) i Cutis (1980). Molt lligat a les arts plàstiques, ha col·laborat en happenings, exposicions i treballs de vídeo, sobretot a través del "Taller llunàtic". Fundador de les publicacions "Neon de suro" i "El correu de Son Coc" ha exercit la crítica i de polemista en diverses publicacions catalanes i a "El Viejo Topo".

B

B