descripció

Aguadé i Clos, Jordi  (Barcelona, 1925 - )  Ceramista. Format a l’Institut Escola de la Generalitat i a l’Escola Industrial Ceràmica i col·laborador de Josep Llorens i Artigas, fou professor de l’Escola Massana i després es traslladà a París i a Suècia. Fou un dels fundadors (1960) del grup La Cantonada. Ha exposat a Munic i Nova York entre d’altres ciutats.

C

B

Aguadé i Cortès, Carme  (Barcelona, 1914 - )  Pintora. Filla del polític Jaume Aguadé i de la pintora Carme Cortès. Cultivà una visió plana, de factura impersonalitzada, d'objectes de la vida quotidiana, presos com a significat de situacions socials. Estudià al costat d'Ignasi Mundó i fins a l'any 1967 treballà en un paisatgisme intimista de caràcter líric.

C

B

Aguadé i Miró, Artemi  Veure> Aiguader i Miró, Artemi

C

B

Aguadé i Miró, Jaume  Veure> Aiguader i Miró, Jaume

C

B

Aguda, castell de l'  Antic castell del mun. de Vilanova de l'Aguda (Noguera), convertit en masia; rep també el nom de les Agudes.

C

G

Aguda de Torà, l'  Llogaret del mun. de Torà de Riubregós (Segarra). Al capdamunt del coster meridional, acinglat, de la serra de l'Aguda. Al voltant del castell (enrunat) i de l'església de Santa Maria (romànica) es formà el nucli del poble, reduït actualment a tres cases. L'església, traspassada el 1438 la categoria parroquial a Sant Gil de Torà, esdevingué santuari de la Mare de Déu de l'Aguda. La situació del llogaret damunt mateix de Torà i de la carretera d'Igualada a Ponts ha fet que hagi esdevingut posició fortificada en totes les crisis bèl·liques.

C

G

Agudells, els  Nom donat els s. X i XI a la parròquia de Sant Genís dels Agudells, dins el territori de Barcelona, i a un sector veí de la serralada litoral (serra dels Agudells).

C

H

Agudes, les  Serra del mun. de Son (Pallars Sobirà). Separa la vall d'Espot de la de Cabanes. El seu punt culminant, el pic de les Agudes (2.762 m) domina l'estany de Sant Maurici.

C

G

Agudes, les  Cim (1.706 m alt) del Montseny, entre les comarques de la Selva i el Vallès Oriental. Forma, amb el Turó de l’Home, una de les tres unitats morfològiques del massís. Al seu peu neix el riu Tordera. Faigs i rodals d’avets.

C

G

Aguges, les  Veure> Agulles, les  (Oix, Garrotxa)

C

G

Àguila, ball de l'  (Berga, Berguedà)  Ball que és realitza durant la Patum. Ho realitza el ninot de l'àguila el dia de Corpus. De manera semblant a Pollença (Mallorca) se celebra, per l'agost, el ball de les àguiles.

C

C

Àguila, s'  Antiga possessió del mun. de Llucmajor (Mallorca Oriental). Era, al començament del s. XIX, la més important del terme; tot i les parcel·lacions fetes, s'Agulla Vella continua essent una de les més extenses.

B

G

Àguila, tossal de l'  Elevació del terreny, entre els mun. de Banyeres de Mariola (Alcoià) i Bocairent (Vall d’Albaida). Al límit de les conques del Vinalopó i del Xúquer, entre els dos municipis.

V

G

Aguilaniu, Gispert d'  (Catalunya, s. XIV – XV)  Escuder de Jaume II d'Urgell. Fou fidel servidor d'aquest en la seva frustrada temptativa militar contra Ferran I. Intervingué a fons, encara que sense gaire èxit, a les gestions per aconseguir la vinguda de més mercenaris estrangers pagats pel comte. Vençuda la rebel·lió, li foren exigides responsabilitats per la part que hi havia tingut (1413).

C

B

Aguilaniu, Ponç d'  (Catalunya, s. XIII - Lleida ?, 1313)  Prelat. Al bisbat succeí a Pere del Rei. Promulgà algunes constitucions d'importància. En 1309, amb Bernat de Fenollar, anà a Avinyó com a ambaixador del rei Jaume II, per sol·licitar del papa la declaració de croada a favor que l'expedició que el monarca preparava llavors contra els sarraïns d'Almeria. La pretensió reeixí. Fou succeït per Guillem d'Aranyó.

C

B

Aguilar  Llogaret i antiga quadra del mun. de Montmajor (Berguedà). Situat prop del Pujol de Planés, de la parròquia del qual depèn la seva església de Santa Maria. Al s. XIX havia format un municipi juntament amb d'altres petits territoris, molt separats entre ells i escampats des dels rasos de Peguera (Catllarí) fins al pla de Montmajor (l'Hospital) i a la serra de Busa, en ple Solsonès (Valielles); duia el nom d'Aguilar, i tenia, el 1842, 40 h.

C

G

Aguilar  Masia i antiga quadra del mun. de Balenyà (Osona), tocant al terme de Tona.

C

G

Aguilar  Casa i santuari del mun. d'Os de Balaguer (Noguera), dedicat a la Mare de Déu d'Aguilar, entre el riu de Farfanya i el monestir de Bellpuig de les Avellanes. És de tradició monàstica medieval, potser de donades.

C

G

Aguilar  Antic castell del mun. de Confrides (Marina Baixa), a la vall de Guadalest, reedificat el 1322.

V

G

Aguilar, Antoni  (Barcelona, 1871 – 1931)  Pintor que conreà el retrat i el paisatge.

C

B

Aguilar, Editorial  (Madrid, 1923 – Catalunya, 1986)  Editorial fundada pel valencià Manuel Aguilar. Ha publicat alguna obra catalana traduïda al castellà i edità una sèrie de discs literaris -"La Palabra"-, alguns d'ells directament en català. El 1986 passà a formar part del grup editorial Santillana.

C

N

Aguilar, Francesc  (València, s. XVI – s. XVII)  Metge. Es formà a la universitat de València; publicà Pro Valentina Medicorum Schola adversus Bernardum Cajanes (València 1594), obra polèmica contra el metge barceloní Bernat Cajanes, que havia atacat els metges de la Universitat valenciana perquè considerava que feien sagnies abusives.

V

B

Aguilar, Gaspar  (València, 1561 – 1623)  Poeta i autor dramàtic. Fou membre de l'Acadèmia dels Nocturns i organitzador i cronista de les festivitats que se celebraren a València al tombant dels ss. XVI i XVII. Autor dramàtic (La suerte sin esperanza, La gitana melancólica) influït per l'obra de Guillem de Castro. En poesia destaca les Rimas humanas y divinas.

V

B

Aguilar, Joan Baptista  (València, s. XVII – 1714)  Dramaturg i poeta. Professà el 1655 al convent dels trinitaris calçats de València. Publicà un recull de poesies, entre les quals 44 de pròpies, sota el nom Varias hermosas flores del Parnaso (1680). Poesies seves figuren també en diverses impressions valencianes de l'època. És autor de la comèdia Triunfos de marino y Fortunas de Heliogábalo (representada a València pels anys 1660) i de la tercera part del Teatro de los dioses de la gentilidad (1688) de Baltasar Vitoria, a més d'algunes traduccions d'obres italianes de caràcter històric o filosòfic i d'un tractat polític sobre el príncep Perfecto político retrato de un príncipe perfecto.

V

B

Aguilar, l'  Caseriu del mun. de Sella (Marina Baixa), al vessant septentrional de la serra d'Aguilar (889 m alt), que separa les valls de Sella i de Relleu.

V

G

Aguilar, Manuel  (Catalunya, s. XIX)  Metge militar. Va signar el Dictamen dado por la Corporación de Cirugía médica militar de la plaza de Barcelona al Excmo. Sr. Jefe Político de la provincia de Cataluña (1932) on es defensava l'etiologia contagiosa de la febre groga.

C

B

Aguilar, marquesat d'  Títol senyorial de Catalunya, concedit per Lluís XIV de França el 1653 a Josep de Margarit i de Biure, tinent general dels seus exèrcits i governador general de Catalunya, baró consort d'Aguilar (de Bassella). La família s'extingí amb la seva besnéta, muller de Pere Francesc de Bou, i el títol passà a aquesta família, establerta a França.

C

H

Aguilar, marquès d'  Títol senyorial de Catalunya, atorgat per l'arxiduc Carles el 1711 a Josep d'Aguilar Caçador i d'Oluja. Fou rehabilitat el 1920 amb la denominació d'Aguilar de Vilaür.

C

H

Aguilar, Melcior d'  (Rosselló, 1775 - ? , 1838)  Escriptor. És autor de diversos reculls poètics. Fou mantenidor dels Jocs Florals de Tolosa.

N

B

Aguilar, Pere  (Catalunya, s. XIV)  Escultor. Actiu a la comarca de Lleida, influenciat per l’estil de Jaume Cascalls. Realitzà el sepulcre de Dalmau de Queralt i el de la muller d’aquest, Alamanda de Rocabertí (1370, santuari de Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà).

C

B

Aguilar, puig d'  Antic nom d'un cim de la serra de Marina, al Catalunya, entre el puig d'Ossa (l'actual Sant Pere Màrtir) i el Besòs, esmentat durant l'edat mitjana com a termenal del territori de Barcelona. No ha estat identificat amb seguretat.

C

H

Aguilar, vall d'  Territori que comprenia els mun. de Guàrdia d'Ares i Noves de Segre (Alt Urgell) i que pertanyia al vescomtat de Castellbó.

C

H

Aguilar de Bassella  Poble (579 m alt) del mun. de Bassella (Alt Urgell), aturonar, situat al lloc d'una antiga fortificació, a la dreta del Segre i al peu de la serra de Sant Marc; parròquia de Sant Sadurní.

C

G

Aguilar de Boixadors  Nom modern d'Aguilar de Segarra (Bages).

C

G

Aguilar de Segarra  Municipi del Bages: 622 m alt, 43,02 km2, 230 hab (2004) (o Aquilar de Boixadors). A l'alta conca de la riera de Rajadell, en contacte amb l'Anoia i la Segarra. Pinedes denses, amb alguns roures. El cap del municipi és el Raval, al nord-est. L'agricultura de secà i el bestiar oví i porcí són pràcticament les úniques activitats econòmiques del municipi. S'hi conserven algunes ruïnes de l'antic castell d'Aguilar. El terme inclou, a més de nombroses masies, la parròquia de Castellar, amb les quadres de Puigfarner i de les Coromines i el santuari de Còdol-rodon.

C

M

Aguilar i Aguilar, Miquel  (Manlleu, Osona, 1900 - )  Pintor que conreà sobretot l'aquarel·la.

C

B

Aguilar i Alòs, Josep d'  (Balaguer, Noguera, s. XVII - Itàlia ? , s. XVIII)  Polític i militar. Paer de Balaguer, durant la guerra de Successió lluità per la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria. En la defensa de Barcelona (1703) i en la de Lleida tingué una actuació destacada. Fou veguer de Girona i Besalú. Un dels principals dirigents de resistència en les zones ocupades, on obtingué la victòria de Caldes d'Estrac (1713). Tornà a Barcelona, on romangué fins a la caiguda de la ciutat (1714). Anà a Mallorca, on lluità contra els filipistes. S'exilià a Itàlia.

C

B

Aguilar i Diana, Màrius  (País Valencià, s. XIX – s. XX)  Periodista. Fou redactor d'"El Radical", de València, el 1908 es traslladà a Barcelona i entrà a la redacció d'"El Poble Català" on feu diverses seccions. També col·laborà a algunes altres publicacions de vida efímera. Fou per un temps director de "La Campana de Gràcia" i de "L'Esquella de la Torratxa", col·laborà al "Papitu", publicà treballs a la "Revista de Catalunya" (1912). El 1914 abandonà "El Poble Català" en protesta pel pacte de Sant Gervasi. Del 1915 al 1918 escriví a la revista "Iberia", també fou col·laborador i redactor d'altres publicacions, com el diari "El Diluvio". El 1939 s'exilià a Perpinyà i el 1945 encara col·laborà a la revista "Per Catalunya", editada a Niça. L'any 1943 aparegué a Barcelona el llibre Cuarenta años de Barcelona 1890-1930 signat per "Luis Cabañas Guevara" que hom creu que era un pseudònim de Màrius Aguilar i de Rafael Moragas. És autor també d'altres llibres, alguns dels quals publicats amb pseudònim.

C

B

Aguilar i Garriga, Francesc de Paula  (Sants, Barcelona, s. XIX – Barcelona, 1888)  Farmacèutic. Fabricà i industrialitzà per primera vegada a la península els grànuls medicinals simples. L'any 1865 portà, juntament amb Letamendi, la direcció de l'hospital de colèrics d'Hostafrancs, a Barcelona. S'exilià després de la revolució del 1868 i es distingí més tard pels seus esforços per tal d'evitar la introducció d'especialitats farmacèutiques estrangeres.

C

B

Aguilar i Gómez, Joan de Déu  (Catral, Baix Segura, 1900 – s. XX)  Escriptor. Col·laborà a la premsa d'Alacant, Múrcia i Madrid. Exercí el magisteri. Dirigí l'emissora de Ràdio Alacant. És autor de les proses i narracions: Páginas de juventud, Pinceladas (1924) i Monserrat y Cuadros, oriolanos'(1925), i de l'assaig Campoamor en la poesía española (1947).

V

B

Aguilar i Lara, Joan  (València, 1840 – 1885)  Metge i professor. Realitzà una tasca fonamental per difondre a la península les novetats de la medicina europea, especialment els mètodes de Lister. La seva obra més important , La nueva Cirugía antiséptica, és la primera exposició sistemàtica de la gran revolució listeriana. També publicà Oncología o tratado de los tumores i traduí al castellà diverses obres sobre medicina.

V

B

Aguilar i Lara, Pasqual  (Carcaixent, Ribera Alta, 1836 – València, 1895)  Llibreter i editor. Nascut en una família de teixidors, aconseguí d'obrir una llibreria a València que li serví de base per a encetar una important activitat com a editor. Aconseguiren notorietat les seves edicions de temes mèdics i, sobretot, les seves col·leccions populars. Va fer imprimir el Diccionari valencià-castellà d'Escrig, en edició preparada per Constantí Llombart.

V

B

Aguilar i Marco, Fidel  (Girona, 1895 – 1917)  Escultor de formació autodidacta, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut. És autor d'estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.

C

B

Aguilar i Mendoza, Enric  (València, 1838 – 1882)  Advocat i polític. Fou regidor de l'ajuntament de València a l'època de la Restauració i secretari general de la "Sociedad de Amigos del País" de València.

V

B

Aguilar i Moré, Ramon  (Barcelona, 1924 - )  Pintor. Format a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i a l'estudi d'Oleguer Junyent (1945-58). El seu estil es decantà vers un expressionisme decorativista de colors brillants. Ha fet nombrosos apunts d'escenes de ballet i de ball espanyol a l'oli, a l'aiguada, el llapis i la ploma. Exposa sovint a Espanya i a les principals ciutats del món. Ha rebut el primer premi de pintura dels II Jocs Mediterranis (1955) i el premi nacional de Belles Arts (Barcelona, 1960) entre altres.

C

B

Aguilar i Oluja, Josep d'  (Catalunya, s. XVII – s. XVIII)  Noble. Partidari de Carles d'Àustria. En 1684, durant la guerra amb França, serví de capità a la Coronela de Barcelona. En 1705 fou un dels ajudants del general anglès Stanhope a l'expugnació de Barcelona, després d'haver-se unit de seguida amb els aliats. L'any 1706 fou capità de la Coronela, durant el primer setge borbònic de la ciutat. Assistí a la junta de braços del 30 de juny al 6 de juliol de 1713, celebrada a Barcelona per decidir la prossecució de la resistència contra Felip V, també entrà al Consell de Cent de la capital, però, per raons de salut, hagué de dimitir dels seus càrrecs. En 1714 els borbònics li confiscaren els béns.

C

B

Aguilar i Sanchiz, Sergi  (Barcelona, 1946 - )  Escultor. Es formà a l'Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre. Es dedicà per un temps al disseny de joies (1968-73) i féu també gravats i dibuixos. Vers l'any 1972 es dedicà a l'escultura, on aplicà conceptes semblants als que aplicava a les joies. Realitzà peces de petit format, la majoria en marbre negre. Posteriorment treballà el ferro i s'interessà per la intersecció de plans. Des del 1977 fou professor de l'escola Eina. Fou seleccionat amb altres artistes de l'estat espanyol per a exposar al museu Guggenheim de Nova York (1979). Cal destacar l'exposició retrospectiva Sergi Aguilar. Zul, que mostrava papers i cartrons des del 1974 fins al 1994 primer a la sala Rekalde de Bilbao (1994) i després a la Fundació Gulbenkian de Lisboa (1995). L'any 1998 presentà l'exposició Pas d'ombra a les sales d'exposicions de Can Palauet de Mataró. President de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya des del 1995.

C

B

Aguilar i Serrat, Francesc d'Assís  (Manlleu, Osona, 1826 – Sogorb, Alt Palància, 1899)  Eclesiàstic, escriptor apologètic i historiador. Féu estudis eclesiàstics a Vic i de ciències naturals a la universitat de Barcelona. Rector del seminari de Còrdova (1876) i bisbe de Sogorb des del 1881, escriví, en castellà, entre altres obres, una Historia eclesiástica i, en català, una Plants de la llengua catalana (1861).

C

B

Aguilar-Amat, Joan Baptista d'  (Catalunya, 1882 – 1936)  Zoòleg. Pertanyia a la Institució Catalana d'Història Natural. Són remarcables els seus estudis de malacologia.

C

B

Aguilella  Antic terme despoblat (3,10 km2) del mun. de Barbens (Pla d'Urgell). Separat del territori principal pel municipi d'Anglesola (Urgell). Una gran part és regada pel canal d'Urgell. L'església d'Aguilella és esmentada el 1099, a l'acta de consagració de l'església de Guissona.

C

G

Aguilera, Antoni  (la Jonquera, Alt Empordà, s. XVI – Guadalajara, Castella, s. XVI)  Metge. Exercí a Guadalajara. Entre els seus escrits, són coneguts uns comentaris en castellà a la terapèutica de Mesue Minor (Alcalà, 1569) i uns rudiments de medicina (1571), en llatí.

C

B

Aguilera, Joan  (Barcelona, 1962 - )  Tennista. El 1984 arribà a la setena posició del rànking mundial. Altres victòries han estat l'open d'Hamburg (1984 i 1989), el Torneig de Bari (1989) i l'open de Niça (1990).

C

B

Aguilera, l'  Masia i antiga quadra del municipi del Pla del Penedès (Alt Penedès)

C

G

Aguilera, raval de l'  Caseriu del mun. d’Òdena (Anoia), situat vora el puig de l'Aguilera (625 m alt).

C

G

Aguilera i Cerni, Vicent  (València, 1920 - )  Crític d'art. Promotor de l'avantguardisme a València (Grup Parpalló, Nou realisme), ha contribuït a la introducció del mètode sociològic en l'estudi de l'art. Col·labora en diverses revistes i ha publicat nombrosos llibres entre els quals destaca Panorama del arte nuevo español (1966). Premi de la Crítica a la XXIX Biennal de Venècia.

V

B

Aguilera i Martí, Josep  (Salt, Gironès, 1882 - )  Pintor i dibuixant, especialitzat en paisatges urbans i en retrats al carbó.

C

B

Aguiló  (ant: Santa Maria d'Aguiló) Poble del mun. de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà). Situat vora el cim (811 m alt) de la serra d'Aguiló, carena que separa les aigües del Gaià de les de la riera de Clariana (afluent de l'Anoia), al costat de les runes de l'antic castell d'Aguiló. Al punt d'unió de les serres de Santa Fe i d'Aguiló, entre aquest poble i el de Santa Fe de Montfred, es troba el coll d'Aguiló, prop del qual es troben la carretera de Sant Guim de l'Estació a Santa Coloma de Queralt amb la de Montblanc a Igualada. Era un antic municipi, suprimit a la segona meitat del s XIX, que comprenia els pobles d'Aguiló, les Roques d'Aguiló, la Pobla de Carivenys i Almenara.

C

G

Aguiló, Francesc  (Montblanc, Conca de Barberà, s. XVI – Catalunya, s. XVII)  Jurista. Intervingué activament a l'afer de l'expulsió dels inquisidors de Catalunya, a instàncies de la Generalitat, formant part de la comissió encarregada de l'afer. N'era secretari i assessor jurídic. Devers el 1611 redactà una memòria de protesta, al temps que els inquisidors es refusaven a acatar l'expulsió i excomunicaven els jutges que els havien condemnats.

C

B

Aguiló, Francesc de Sales  (Illes Balears, s. XX – Bogotà, Colòmbia, 1956)  Polític i escriptor. Entre el 1936 i el 1939, residint a Barcelona, presidí el consell executiu d'Esquerra Republicana Balear a Catalunya. El seu exili colombià, publicà diversos poemes i articles polítics, com els assaigs Gabriel Alomar, el futurista (1949) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, català de Mallorca (1951). editats a Bogotà.

B

B

Aguiló, Guerau d'  (Catalunya, s. XIII – Catalunya ?, s. XIII)  Noble. Fou valedor del bàndol dels Montcada contra el de Cardona, a les lluites nobiliàries durant la minoritat de Jaume I. S'adherí al conveni pactat entre ambdues faccions l'any 1226.

C

B

Aguiló, Guerau d'  (Catalunya, s. XIII – s. XIV)  Noble. En 1283 fou un dels cent cavallers triats per a combatre a Burdeus al costat de Pere II el Gran, al desafiament amb Carles d'Anjou que en acabat no fou celebrat. Pot ser el mateix personatge que en 1309 anà amb Jaume II a l'expedició contra Almeria.

C

B

Aguiló, Guerau d'  (Catalunya, s. XIV - ? , s. XIV)  Noble. En 1325 assistí, a Lleida, a l'assamblea davant la qual el rei Jaume II exposà les seves pretensions successòries al regne de Mallorca. Podria tractar-se del mateix personatge de la fitxa anterior.

C

B

Aguiló, Guillem d'  (Tarragona, s. XII - ? s. XIII)  Noble. En 1212 acompanyà Pere I el Catòlic a la campanya contra els sarraïns on fou guanyada la batalla de Las Navas de Tolosa.

C

B

Aguiló, Joan  (Illes Balears, s. XIX – s. XX)  Eclesiàstic i escriptor. Fou estimable la seva activitat com a arquòleg. És autor d'un recull de poesies d'inspiració religiosa titulat L'àngel de Natzaret (1910) i d'un Llibre de la vida de N.S. Jesucrist (1914).

B

B

Aguiló, Joan d'  (Catalunya, s. XIII)  Cavaller. Prengué part a la conquesta del País Valencià. Jaume I li féu donacions de premi a la zona de Gandia.

C

B

Aguiló, Lluís d'  (Catalunya, s. XIV - ? , s. XV)  Cavaller. En 1413 serví Ferran I. Acudí al setge de Balaguer contra el comte Jaume II d'Urgell.

C

B

Aguiló, Pere d'  (Catalunya, s. XIV)  Noble. Fou un dels convocats pel rei Alfons III el Benigne a la croada contra Granada de 1331, que fou suspesa a causa de l'aliança entre castellans i granadins. L'any 1334 servia l'Infant Pere, el futu rei Cerimoniós, en oposició al bàndol addicte a la reina Elionor i als fills d'aquesta. Per ordre de l'infant procedí contra uns cavallers que havien comès malifetes a Vila-rodona (Alt Camp).

C

B

Aguiló, prat d'  Plana de pasturatge del mun. de Montellà de Cadí (Baixa Cerdanya), al vessant septentrional del Cadí, damunt la vall de Ridolaina. Hi passa el camí de Gòsol a la Cerdanya pel coll de prat d'Aguiló (més conegut com a pas de Gosolans). El Centre Excursionista de Catalunya hi construí, el 1927, el refugi Cèsar August Torras.

C

G

Aguiló, torre de l'  Antiga talaia de la costa, al mun. de la Vila Joiosa (Marina Baixa), a l'extrem occidental de la badia de Benidorm.

V

G

Aguiló i Aguiló, Estanislau de Kostka  (Palma de Mallorca, 1859 – 1917)  Erudit i bibliòfil. Fill de Tomàs Aguiló i Forteza. Estudià dret a València, i exercí d'arxiver en diverses institucions mallorquines. Col·laborador de Quadrado i director del "Bolletí" de la Societat Arqueològica Lul·liana, de la qual fou president (1899-1917), publicà textos històrics relatius a l'illa, que han romàs dispersos en revistes i en alguns opuscles.

B

B

Aguiló i Aloi, Rosa  ( ? , s. XIX – Barcelona, 1876)  Abadessa de Santa Clara. Destacà pel seu saber i escriví alguns treballs literaris.

C

B

Aguiló i Cortès, Tomàs  (Palma de Mallorca, 1775 – 1856)  Escriptor. Estudià humanitats i filosofia. Autor en llengua dialectal mallorquina, les seves obres tenen un interès folklòric més que literari: Rondaia de rondaies (1815), Faules mallorquines (1846) i Més perd l'avariciós que l'abundós (1851). Pare de Tomàs i oncle de Marià Aguiló. Es dedicà també a les matemàtiques, a la pintura i a la música.

B

B

Aguiló i Forteza, Tomàs  (Palma de Mallorca, 1812 – 1882)  Escriptor. Cosí de Marià Aguiló i Fuster. Començà en castellà, però un cop iniciat el moviment literari de la Renaixença, va intervenir-hi com un dels seus propagadors a les Balears. Es donà a conèixer en publicar l'oda castellana A la conquista de Mallorca (1832). Inicià la seva obra catalana amb el llibre Poesies fantàstiques en mallorquí (1852). La seva obra poètica mostra dos aspectes distints: un de to popular i humorístic en Rimas varias (1846-50) i un altre procedent del romanticisme alemany, tant d'estil com de contingut, en les Baladas escritas en mallorquín (1858), narracions en forma de romanç d'ambient fúnebre i misteriós. Les seves Obras en prosa y en verso (vuit volums) es van publicar a Palma de Mallorca (1882-85). En castellà fou notable poeta religiós en Poesías Sagradas (1851). Fou un dels fundadors de la revista “La Palma” i col·laborà a les revistes "La Fe" i "La Unidad Católica". També publicà A la sombra del ciprés (1863). Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

B

B

Aguiló i Fuster, Marià  (Palma de Mallorca, 1825 – Barcelona, 1897)  Poeta i bibliògraf. Estudià dret a Barcelona, on va fer amistat amb Piferrer i Rubió i Ors, que l'introduïren en el moviment literari de la Renaixença. Poeta de caràcter amorós i místic, dominat per un clima romàntic, sentimental i patriòtic, la seva poesia es caracteritza pel popularisme inspirat en cançons amoroses i curtes, anomenades corrandes, i en les històries tretes del romancer. Fou proclamat Mestre en Gai Saber l'any 1866. La seva obra poètica va ser recollida pòstumament en el Llibre de la Mort (1898), Records de jovenesa (1900), Fochs Follets (1909) i en Poesies completes (1925). Del seu viatge per Catalunya a la recerca de material, fou resultat la publicació del Romancer popular de la terra catalana (1893), recull de cançons cavalleresques que conté més de trenta llegendes amb les seves variants; el Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades... (1900), col·lecció de cobles religioses, històriques i morals, i el projecte del Diccionari Aguiló d'acord amb les seves notes i utilitzant el material de frases, girs, sinònims, etc., que havia recopilat. Dels seus treballs de bibliògraf queden el Catálogo de obras en Lengua Catalana, premiat per la Biblioteca Nacional, i publicat l'any 1928, on descriu més de quatre-cents llibres escrits en català, impresos de 1474 a 1860, i la Biblioteca Catalana, en la qual va publicar obres com Tirant lo Blanch, Libre dels feyts del Rey En Jacme, Libre de Consolatio, de Boeci, etc. Fou bibliotecari de la biblioteca provincial universitària de Barcelona, de la de València i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres.

B

B